Des de la independència del Regne Unit, el Sudan ha viscut immers en diversos conflictes i guerres civils. El conflicte amb sud del país, de majoria cristià en contraposició al nord musulmà, va esclatar a la segona guerra civil el 1983. Des del 1991 el Sudan del Sud s’organitzà en una guerrilla anomenada Exèrcit d’Independència amb el MAPS com a braç polític. El Protocol de Machakos signat per la guerrilla i el Govern central, el 2002, va reconèixer el dret a l’autodeterminació de la regió i va obrir la porta a l’autogovern. Posteriorment, el 2005, els acords entre el MAPS i el PCN van permetre que el Sud esdevingués una regió autònoma amb competències administratives.
El Sud del Sudan té una població indeterminada d’entre 7 i 9 milions de persones. És un vertiable mosaic de més de 200 ètnies (predominen la dinka, nuer i la shilluk) i la llengua més parlada és el Thongjieng (amb 3 milions de parlants). La taxa d’alfabetització es calcula que no arriba a la quarta part de la població. Aquesta regió autònoma només disposa de tres hospitals i hi ha un doctor per cada 500.habitants; té un dels pitjors indicadors de la salut del món. Des del 2007 la ONU ha considerat que la situació humanitària millora i ha engegat un pla de treball conjunt amb diverses ONG internacionals. L’abundància en recursos naturals, especialment petroli, fa pensar en la viabilitat econòmica d’un Estat independent.
Juntament amb la població del Sudan del Sud, al referèndum del 2011 també està previst que siguin consultades diverses regions frontereres, Abyei, Kordofan i Nil Blau; per decidir si s’incorporen al possible nou Estat. Les eleccions generals del 2010, però, fan preveure una situació d’inestabilitat general que podria dificultar la celebració dels referèndums. El conflicte paral·lel de Darfur, les acusacions internacional de crims contra la humanitat liderades per Egipte sobre el president Al-Bashir i la necessitat de democratitzar el país; fan preveure un 2010 políticament complicat per l’Estat més gran de continent africà. A més a més, la via repressiva ha estat gairebé sempre la solució escollida pel Govern de Khartum, acusat de diversos genocidis, i que pel cas del referèndum al Sudan del Sud va tornar a ser recordada pel portaveu del PCN el passat diumenge. Al final d’una gran manifestació a Khartum, referint-se a les negociacions amb el MAPS arran del cens electoral, recordà que “hem ofert 40.000 màrtirs i estem disposats a oferir-ne 100.000”. Unes declaracions poc adients per un procés democràtic de resolució del conflicte.
