Des de Tribuna Catalana i el col·lectiu Joan Creixells hem fet diversos articles sobre el no malbaratar el somni de tots els sobiranistes i independentistes d’esquerres de la nostra nació.

L’independentisme d’esquerres avui està representat majoritàriament per ERC. I això havia provocat que militants, simpatitzants, o persones de l’entorn independentista no poguessin entendre que pels problemes interns d’aquesta organització republicana i les seves divisions, amb enfrontaments personals i estratègies diferents, es frustrés el somni de tots aquells que, després de 23 anys d’un pujolisme que va exercir contra l’independentisme, havien trobat una força política que treia l’ideal d’independència nacional del gueto i la marginació.

Esquerra, doncs, va representar fa uns pocs anys una gran il·lusió, potser, fins i tot, va crear masses expectatives. Però els independentistes necessitàvem i necessitem sortir de les catacumbes. I amb Esquerra, agradi o no a altres sectors, l’independentisme va trobar la seva normalitat, no només a les institucions del país, sinó, i més important encara,  a la societat civil. I després de Pujol, amb els seus clarobscurs, Josep-Lluís Carod-Rovira es va dibuixar com l’home carismàtic que podia substituir d’alguna manera el que va representar l’expresident de la Generalitat, però des de l’esquerra.

Equivocacions pròpies, la força de l’Estat i la manca de sentit d’estat de la nostra classe política van portar al declivi d’ERC i a l’esquarterament de l’organització en quatre sectors. La felicitat d’aquells que no volen veure l’independentisme com a força emergent -el nacionalisme espanyol i dels seus poders fàctics i les seves ‘brunetes mediáticas’- van deixar tocada a ERC i els seus dirigents, tot i la fermesa de mantenir-se com a partit de govern i no caure en els cants de sirena d’aquells que volien que els republicans independentistes tornessin a la militància política testimonial.

Tot plegat va provocar dissensions internes, equivocacions, enveges, intents de carreres polítiques oportunistes, i molts altres defectes que obviarem perquè són dels nostres. Però calia reaccionar, i tot i ser conscients, perquè no som innocents, que hi ha problemes reals, creiem que és l’hora d’anar junts. Tenim davant el repte del finançament, de l’Estatut, de l’ofensiva del nacionalisme espanyol més important des de la transició democràtica. El pacte antinatura del PSOE i el PP a Euskadi hauria de fer obrir els ulls a tots els catalans.

Per això, avui, volem tornar a somniar, volem creure una vegada més que és possible una força independentista d’esquerres amb voluntat de governar i de majoria. Però, a la vegada, aquesta ha de reconèixer també errors que caldria que ahir Carod i Puigcercós haguessin admès amb més fermesa.

ERC, doncs, ha fet un pas endavant, dels molts que falten. El primer, la unitat en la diversitat i la pluralitat, amb els altres sectors del partit que avui no estan en el pacte Carod-Puigcercós. Però també anant més enllà, aconseguint el que va fer fa set anys Carod-Rovira: una ona expansiva d’il·lusió que va arrossegar a molts homes i dones que ni es plantejaven votar ERC. I tot, sense oblidar una de les cartes més problemàtiques jugades aquests últims anys: la d’intentar arrossegar al PSC, potser no encara a l’independentisme, però sí a ser realment un partit nacional que posa els interessos de Catalunya i els seus ciutadans per davant de tot.

Carod i Puigcercós, Puigcercós i Carod, han donat una pas molt important. I cal reconèixer la feina discreta d’Ernest Benach i Xavier Vendrell, i tants altres militants i no militants que han pressionat i han negociat perquè tots aquells que volem una nació catalana lliure, tinguem l’organització i l’ona expansiva política necessària per aconseguir-ho.