Crear PDF Imprimeix Enviar a un amic

Hermes Comunicacions, l’editora de El Punt, l’Avui, El 9 i Presència ha decidit fer una ampliació de capital de fins a cinc milions d’euros amb la finalitat d’accelerar la inversió a internet, reformar el lideratge en el món del paper i sortir reforçats d’una crisi que està provocant un fort impacte al sector de la comunicació.

En primer lloc, cal felicitar a Hermes Comunicacions i als seus 120 socis actuals pel risc d’una operació com la de quedar-se el diari Avui en aquests moments difícils. El diari Avui, sorgit, com El Punt, fa dècades de l’accionariat popular, s’havia transformat en un diari importantíssim per la construcció nacional, però a la vegada tenia uns vicis estructurals i empresarials que només eren possibles de sostenir mitjançant el suport a fons perdut durant anys i anys de les institucions públiques. Perquè, cal reconèixer-ho, la nostra burgesia nacional havia estat incapaç, tal com se’ls va oferir a principis del primer tripartit, d’assolir-ne la responsabilitat empresarial i tirar-lo endavant.

Actualment, una empresa privada, que no és una ‘germaneta de la caritat’ ni Òmnium Cultural, ha decidit, de la mà del seu director general, Joan Vall Clara, redissenyar empresarialment el diari per fer-lo viable. És un repte difícil i problemàtic perquè els vicis del passat pesen, i els seus lectors estaven acostumats a un diari que sobrevivia sense que ells haguessin de preocupar-se massa del que costava, sense tenir en compte la dificultat que ha representat i representa l’edició de premsa en català al nostre país.

Un cop adquirit l’Avui, els actuals editors s’han trobat amb l’etapa de “grandeses” del representant del grup Godó, el senyor Camprodón, i els seus interessos i els seus compromisos, que comportaven un dèficit anual proper als cinc milions d’euros. Evidentment, això era possible mantenir-ho amb Planeta, Godó i la Generalitat al darrera, però és insuportable per una empresa que no busca grans beneficis sinó poder exercir la seva tasca.

Aquesta situació obligarà a sacrificis, reestructuracions i redefinicions que donaran pas, possiblement, a la demagògia contra els actuals editors, sobretot per aquells que estan acostumats a consumir productes nacionals sense arriscar-hi res o sense adonar-se que el nostre encara és un país de peatge. En aquest sentit, no és una bona notícia que l’Avui deixi de vendre’s a les Illes i al País Valencià, però també és evident que Hermes Comunicacions no pot fer el paper que no fa ni el nostre govern, ni els nostres polítics, ni gran part de la nostra societat civil. Se li demanarà a aquesta empresa que tingui una política de Països Catalans que no està fent la resta? És una pregunta que caldria que ens plantegéssim.

El que escriu aquestes lletres té procedència per part de mare de les Illes, i evidentment és una persona absolutament dolguda perquè l’Avui no tingui recursos suficients per estendre les seves edicions a les Illes, al País Valencià i, potser també, per col·locar exemplars a alguns quioscos no sols de Madrid, sinó també de París, Brussel·les, etc. Però aquesta despesa qui l’ha de pagar?

Tot plegat obliga a fer algunes reflexions sobre la nostra concepció del país, i és que la cultura catalana sembla haver baixat els braços, derrotada, i ha assumit recloure’s en un entorn cada vegada més estret. Potser és un desconegut instint suïcida, però fa la impressió que hem renunciat a l’espai cultural i lingüístic. Una automutilació que fa més feble la cultura catalana. Vivim en un món que canvia molt ràpidament, especialment en l’àmbit de la comunicació i de la cultura. Les potències culturals que ens envolten es van reforçant i la cultura catalana difícilment sobreviurà més enllà de l’anècdota antropològica si no és capaç d’esprémer tot el seu potencial, creatiu i de públic. Som petits, però trossejats freguem el ridícul.

Fins avui, el Principat segueix nodrint-se de músics, poetes, narradors i assagistes del País Valencià i de les Illes però, a canvi, retorna ben poca cosa. Ni tant sols el petit esforç d’una distribució normalitzada de diaris, revistes, llibres o discos. Ni (pràcticament) cap producte fet i pensat per a tots els Països Catalans. Res. No en dubteu: abandonats a la seva sort, no passaran molts anys abans que la saó cultural que mantenen aquests territoris vagi assecant-se.

L’Avui deixa de distribuir-se als quioscos valencians i de les Illes perquè hi venen pocs exemplars. No hauria de sorprendre: pel tractament que fins ara ha fet d’aquests territoris, vist des de València o des de Ciutadella, l’Avui resultava tant interessant com, posem per cas, el diari Segre a l’Alt Empordà. No és realista exigir, doncs, a una empresa que acaba d’adquirir un diari deficitari que mai s’ha acabat de creure els Països Catalans, que resolgui aquesta situació d’una dia per l’altre.

Ara, sense el suport continuat de les institucions, caldrà que tots siguem responsables, i si volem redreçar la línea històrica de l’Avui vers els Països Catalans, la millor manera és comprar el màxim d’accions possibles d’Hermes Comunicacions i fer un plantejament seriós a la junta d’accionistes perquè el rotatiu es transformi en el diari necessiten els Països Catalans, perquè doni un cos ideològic a la nostra construcció nacional. Tot plegat, evidentment, respectant la tasca local que desenvolupa una important premsa comarcal, El Punt i, a les Illes, el Diari Balears.

Cal, doncs, que el proper govern que surti de les eleccions nacionals sigui capaç, sense complexes ni pors, de fer una política de comunicació que ens porti a tenir l’espai de comunicació imprescindible per sobreviure com a nació, com a  llengua i com a cultura al segle XXI.

Avui

, 

Hermes Comunicacions

, 

Països Catalans