Una de les reflexions que mereixen els fets que l’anomenada Operació Pretòria ha posat al descobert és que, afortunadament, les eleccions de 2003 van suposar un trencament radical amb una forta tendència a la bipolarització que arossegava la política catalana. El creixent bipartidisme, que es va fer més visible que mai el 1999, quan entre Pujol i Maragall (comptant-hi la coalició amb Iniciativa a Barcelona) van sumar més del 75% del vot, front al 62% de 2003 o el 58% de Mas i Montilla el 2006.

A Catalunya s’hi ha consolidat des de llavors, tot i les resistències d’alguns, un sistema multipartidista. Per sort.

 I diem per sort perquè la setmana passada vam poder comprovar, amb cruesa, els riscos que hagués comportat una consolidació del bipartidisme. Per sort, el somni del paradís sociovergent ja s’esvaí i avui les crides a l’omertà estan condemnades al fracàs. La presència de més actors rellevants a la cambra catalana actua –o hauria d’actuar, si més no- com un mecanisme més de transparència i control. Coordinar cinc partits per cobrir-se les vergonyes –sobretot quan entre aquests cinc n’hi ha de llunyans respecte del poder econòmic- és molt més complicat que posar-se d’acord entre dos.

 Per això, sobta especialment que hi haja qui davant l’actual situació prescriga precisament un sistema electoral que reforce el bipartidisme. És evident que al sistema polític català li convenen reformes, que obrin les finestres dels partits i afeblisquen el poder dels aparells. És clar que cal un replantejament a fons del sistema de finançament i de la laxitud en el control de la despesa. I és urgent també la redacció d’una llei electoral pròpia. El que no és tant evident és que aquesta reforma haja d’anar en la direcció dels districtes uninominals, a la britànica ja que això ens abocaria a un bipartidisme molt més difícil de controlar i molt menys transparent. La pluralitat i el multipartidisme, doncs, són dos elements a preservar del nostre ecosistema polític. Convé estar atents o ens faran passar bou per bèstia grossa.