És evident que la negociació de l’Estatut, la futura sentència del Tribunal Constitucional, més l’esgotadora negociació del sistema de finançament, d’una banda, i el fet de no haver avançat en temes nacionals com les seleccions, les matricules, i el reconeixement del fet diferencial català, de l’altra, han provocat cansament, desafecció i radicalitat democràtica. I han augmentat aquells que avui ja no creuen amb cap més sortida que la sobirania nacional.
Això trenca amb la por, el conformisme i l’establishment sorgit de la transició democràtica i protagonitzat per unes generacions de propera jubilació. El canvi és fort, i potser imparable, com també el relleu generacional que ja no té les pors ni els tics heretats del franquisme, i que el seu horitzó va més enllà.
A la vegada, però, també entra en crisi el model de partits polítics, i cada vegada es posen més en qüestió els espais electorals que s’han anat conformant en aquestes últimes dècades.
Per això no és estrany que els aparells dels partits i els seus ideòlegs, si és que en tenen, avui estiguin molt i molt nerviosos, ja que cada vegada són més conscients que el país està canviant, i ningú sap realment cap a on, tot i que és cert que el sobiranisme, ja desacomplexat, emergeix cada dia als diferents camps socials, i fins i tot, dins els partits tradicionals.
A les nostres properes eleccions nacionals s’hi albiren canvis. Potser no encara profunds, perquè la modificació dels espais electorals és lenta, però caldrà que nous líders i, possiblement, noves forces polítiques, trenquin l’establishment i els acords de la transició, que com tantes vegades hem manifestat des d’aquesta secció editorial, s’han transformat en una gran gàbia, l’estat de les autonomies, que no ens permet desenvolupar-nos nacionalment.
És bo, doncs, que el país es mogui, que potser el país canviï. El que caldrà és que tots arrisquem una mica perquè sigui possible.
La PDD i Sobirania i Progrés presenten més de 60000 signatures al Parlament