Crear PDF Imprimeix Enviar a un amic

La generació de la transició democràtica, amb el seu record històric, té gravada l’expressió “Volem l’Estatut”. Va ser la il·lusió de les generacions que van patir l’opressió de la dictadura franquista, i el 1979 va escenificar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, els grans eslògans de la lluita unitària de l’Assemblea de Catalunya.

Fa quatre anys, el Principat de Catalunya va tornar a tenir il·lusió i consens en un nou Estatut que intentava trobar una nova fórmula d’encaix en el marc de l’estat espanyol. Però al 2010, noves generacions, noves il·lusions, i el desastre de la gestió posterior de l’Estatut, quan el congrés dels Diputats no va saber entendre el missatge de Manuela de Madre, Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, com tampoc va entendre el del lehendakari Ibarretxe, van començar els dubtes sobre si Catalunya havia de seguir en la via estatutària.

Fa uns dies, el president de la Generalitat, José Montilla, tal com li pertoca, es va posar al front del país i va demanar a la societat civil el seu suport a l’Estatut. Va fer el seu clam de “Volem l’Estatut”; però la societat, escalivada, incrèdula, desafecte políticament a un estat contrari als interessos dels catalans, comença a entendre que potser la via estatutària no és la nostra sortida.

Quan el president Montilla, Òmnium Cultural i altres entitats del país preparen la resposta a una possible sentència negativa sobre l’Estatut, caldria preguntar-se si aquest no neix mort, i si avui, per la seva construcció nacional, el que necessita Catalunya és simplement un Estatut. Hi ha molts sectors que creuen que el que cal és deixar-se d’estadis intermitjos i plantejar clarament a l’Espanya democràtica actual que Catalunya, i esperem que demà, tots els Països Catalans, volem ésser una nació en el marc d’una Europa unida i solidària. Serà difícil, doncs, tornar a entusiasmar als catalans amb un nou “Volem l’Estatut”.

Volem l'Estatut

, 

1979

, 

Assemblea de Catalunya

, 

independència