A la construcció nacional dels Països Catalans hi ha una evidència: al Principat, la presència d'una força central amb voluntat d'ocupar el centredreta i el centreesquerra com CiU ha barrat el pas a la majoria del PP que han patit el País Valencià i les Illes i a la seva ofensiva espanyolitzadora.
CiU també ha demostrat fortalesa i solidesa per superar la travessa del desert que suposen dues legislatures a l'oposició. Ara, i totes les enquestes ho confirmen, sembla que té una oportunitat per obtenir una majoria, potser no absoluta, però sí suficient per governar.
Per això és greu que en un moment de cohesió i unitat del centre nacional, hi hagi qui vol desestabilitzar-lo, no ja des de l'exterior, sinó des de l'interior, començant lluites pel poder encara no assolit. L'exemple dels rumors que han circulat profusament sobre la possible substitució del candidat a l'alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, són un exemple negatiu del que no cal fer. El trio Mas-Trias-Duran és el present i el que té possibilitats, cadascun en el seu marc, d'aconseguir bons resultats i consolidar aquest espai nacional de centre que impedeix la possibilitat d'acords antinatura com el que pateix en aquests moments Euskadi.
El Col·lectiu Joan Crexell coneix amb profunditat les interioritats del moviment nacionalista divers i plural que formen els homes i les dones de CiU, i els diversos graus de compromís nacional i social dels seus militants. Però Catalunya, que a més del futbol, té d'esport nacional la lluita fratricida entre els dirigents polítics, especialment del catalanisme tant de centre com d'esquerres, ha d'entendre que en aquest acabament de cicle polític és necessària la unitat en el front catalanista.
A Convergència, evidentment, hi ha un conglomerat de persones i opcions polítiques que van tenir un líder indiscutible, no independentista, que era Jordi Pujol, i que avui encara té un gran predicament moral sobre les bases d'aquest sector del catalanisme. Ara, és bo que els tres dirigents que encarnen la successió de Pujol siguin capaços d'aglutinar i no dividir el vot de CiU. I alguns joves amb presses d'aquesta federació han de deixar exhaurir el cicle polític actual, veure els seus resultats, i preparar-se per "saltar la paret" d'Espanya, en que potser caldran noves estratègies, nous programes, noves persones i, fins i tot, nous espais polítics.
No és l'hora de parlar en el sí de CiU de si són liberals -gran equivocació- socialdemòcrates o democratacristians, i s'han d'encarregar de ser el centre nacional de Catalunya que impedeixi, repetim una vegada més, l'ofensiva que s'ha consolidat al País Valencià, i s'intenta a les Illes, de l'espanyolisme.
CiU es presenta a les properes campanyes a les eleccions nacionals, municipals i estatals amb un altre esperit i maneres de fer, que esperem oblidin els DVD's, els notaris i les punyalades, i es basi en la suma de voluntats, en la taca d'oli del catalanisme, en la integració nacional dels nouvinguts, i en consolidar els grans eixos de la construcció nacional: el nostre finançament, la immersió lingüística, els mitjans de comunicació i la policia. I en aquests punts cal trobar coincidències i complicitats amb l'esquerra nacional i amb tots els sectors de la societat civil que lluiten per la sobirania.
Si CiU és capaç de treballar unitàriament amb les opcions Mas-Trias-Duran poden aconseguir èxits importants. Si repeteixen lluites fratricides, poden anar cap al fracàs, com els pot passar a altres forces polítiques que han exercit aquestes estratègies.
