Jordi Pujol, amb els seus clarobscurs, és indiscutiblement un dels grans polítics del segle XX. Cambó, Macià, Companys, Pujol: han estat els referents, i Jordi Pujol, amb majúscules, és el gran polític de la transició i del primer quart de segle de l'autonomia catalana. Va ser capaç de construir una força política transversal i va unir al seu entorn una part important, no només de la classe política, sinó de la classe dirigent del país, tot i que els sectors de la nostra burgesia pija' i els sectors financers, lligats a l'oligarquia espanyola, li van negar moltes vegades el pa i la sal. L'Estat espanyol, que ell tantes vegades va defensar, potser sense adonar-se del que estava fent i com l'enfortia, el va intentar destruir, -cas Banca Catalana-, o comprar amb afalagues com el diari ABC, declarant-lo "español del año".
En definitiva, ha estat fonamentalment un personatge polític de gran vàlua, catalanista, de centre progressista, entossudit en donar a Catalunya unes estructures que la permetessin sobreviure. Primordialment, en el camp de la llengua i la cultura, intentant-ho també en l'economia, però menys en la creació d'estructures d'estat. La policia de Catalunya, amb gran retard i amb diferents coitus interruptus', va ser potser l'única eina d'estat creada. Pel que fa a la cultura, va establir les bases del país amb Max Cahner, però també va vegetar en l'època del conseller Guitart, impedint el desenvolupament d'un projecte cultural potent que nacionalitzés el país. Entre els èxits indiscutibles hi ha la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ara CCMA), amb els seus vaixells insígnies TV3 i Catalunya Ràdio, i el més important, la idea que el país ha de ser un sol poble i mantenir un sistema d'educació basat en la immersió lingüística. Són, doncs, molts els clars.
En el capítol dels obscurs, el principal seria el seu caràcter inhumà vers els seus col·laboradors, la manca de capacitat de crear equips cohesionats i el no vigilar prou el seu entorn introduint-s'hi els sectors dels negocis', que en certs moments han posat en perill la seva integritat. Però per un Col·lectiu com el Joan Crexell, que respecta profundament el president Pujol, i que voldria que el nostre país tingués més persones d'aquesta potència i intel·ligència política, el que més ens ha dolgut de la seva trajectòria és la seva idea d'enfortir Espanya i la persecució sistemàtica de totes les persones que d'una forma contundent es manifestaven independentistes.
Ara, quan compleix vuitanta anys, veiem en les seves darreres declaracions un gir que esperem que no sigui estratègic, sinó que es faci des del convenciment: adonar-se que el projecte espanyol es construeix i es construïa contra el projecte català. I esperem que amb les seves reflexions actuals, ajudi a avançar a Catalunya cap a la seva plena sobirania nacional.
Jordi Pujol va construir CDC, deixant multitud de cadàvers en el camí: successors naturals com Josep Maria Cullell o Miquel Roca, i optant finalment per Artur Mas, d'un perfil tecnocràtic i poc èpic, que possiblement pot donar bons resultats, però que caldrà veure si s'enfrontarà al projecte centralista espanyol i serà capaç de crear les estructures d'estat que ens permetin parlar d'independència sense frivolitat i irresponsabilitat.
A CDC hi ha la bona gent històrica, que està evolucionant, en gran part, cap al sobiranisme i l'independentisme, i molts joves que sense les pors i els tics del franquisme, es plantegen ja avançar cap a un estat propi. Però també hi ha els porucs, els panxacontents', els que mantenen negocis inconfessables amb l'oligarquia espanyola, els que fan negocis i comissions amb l'entorn de la política, i que no han arriscat mai res pel país. I qui guanyarà? La bona gent i les noves generacions, o els altres? Aquest és el gran repte de CDC, perquè Jordi Pujol, als seus vuitanta anys, es deu adonar que està acabant un cicle polític, i les hipoteques que ell va signar a la transició, avui ja no es renovaran.
A Jordi Pujol li queda molt a fer, amb la tasca positiva i seriosa que fa amb la seva fundació, però també, sense penedir-se de res, (perquè en la seva història, la part positiva és molt més important que la negativa) no ha de posar pals a les rodes al fet que Catalunya esdevingui un estat en el marc de la Unió Europea.
