Mentre el govern "nacional" espanyol a Euskadi en pocs mesos està intentant escombrar la identitat basca amb una ofensiva sense precedents -que fins i tot delimita l'ús a l'escola del terme Euskal Herria-, als Països Catalans no ens cal buscar l'enemic a fora. El nostre desinterès, la manca d'un projecte nacional engrescador, porta la classe política del Principat a actituds a la defensiva i reduccionistes.
Fa pocs dies, persones d'aquest col·lectiu podíem sentir un discurs d'un important dirigent catalanista que, després d'una brillant conferència, parlava d'un país petit, molt petit, cometent el mateix error de Jordi Pujol amb els nefastos sis milions i oblidant-se de la resta de la nació.
A les Illes, on un govern progressista ha tornat l'esperança al món sobiranista, s'estan conscienciant que el Principat no només no col·labora, essent la punta de llança de la nació, sinó que posa pals a les rodes en la seva construcció. Ho fan a través de maniobres legalistes, com les de la reciprocitat de TV3 i IB3, i l'arribada de forces polítiques com ERC, que creen rebuig i desconnexió entre tots els independentistes de les Illes i del Principat. Amb tot, l'Obra Cultural Balear i altres organitzacions continuen infatigablement la seva tasca d'unitat de la nació. Comença a haver-hi, a les Balears, l'opinió que caldrà que se'n surtin ells mateixos, perquè les complicitats amb el Principat cada vegada són més fredes.
Pel que fa al País Valencià, l'assimilació espanyola avança davant els sectors sobiranistes, que resten en minoria i no aconsegueixen crear una alternativa electoral potent, tot i tenir la força d'un bon moviment cívic i cultural. Ja fa una dècada que l'ofensiva del PP i la impotència i acomplexament del PSOE han permès l'espanyolització de la política valenciana. Evidentment, hi ha la resistència d'alguns sector valencianistes, del moviment Escola Valenciana, del gran lluitador Eliseu Climent i l'ACPV, de sectors universitaris i intel·lectuals. Però des del Principat se'ls veu a distància. Potser se'ls pot ajudar, però en el dia a dia els nostres polítics i les nostres institucions no fan una política que inclogui tota la nació i els seus quasi 12 milions de persones.
Als Països Catalans hi ha, però, unes noves generacions més obertes, més intercomunicades entre elles, que s'han interrelacionat mitjançant les universitats i les empreses, que s'han adonat que la realitat del país va més enllà d'un projecte de llengua, cultura i política, ja que també és una regió europea econòmicament potent que, si sumés, faria molta por i obtindria un lideratge important a la zona mediterrània.
Abandonar, com ha fet la classe política del Principat, als nostres companys de les Illes i el País Valencià és una tremenda irresponsabilitat, que tan sols serveix per empetitir-nos i fer el joc a la construcció nacional espanyola.
Abans que no hi siguem a temps i, si cal, superant les nostres institucions, cal una entesa ferma i responsable entre els actors socials de tota la nació per tal de sumar esforços.
