Des del Col·lectiu Joan Crexell volem fer evident als lectors de Tribuna la nostra indignació contínua al comprovar, dia rere dia, com els mitjans de comunicació i molts creadors d'opinió s'estan convertint en satèl·lits dels subsistema de comunicació i d'imaginari col·lectiu espanyol.
Estem aguantant una colonització i assimilació ideològica de característiques mai assolides. Catalunya és una "comunitat". De què? De propietaris? De Veïns? Una part dels nostres polítics i dels nostres mitjans de comunicació fan referència al "govern". No sabem de què ens estan parlant. D'Espanya? De Catalunya? Els informatius s'obren amb informacions netament espanyoles, i les notícies de política catalana o de la nostra llengua i cultura són un subproducte de les darreries dels informatius. Als programes d'entreteniment de la ràdio i la televisió i a les pàgines dels diaris d'aquestes seccions es potencia un imaginari espanyol. Ja no és que no existeixi un imaginari català, és que som incapaços de fer el salt i plantejar un imaginari europeu.
Però quan es demostra el fracàs dels plantejaments fets des de la transició, és quan acceptem amb normalitat que els nacionalistes som els catalans, els bascos o els gallecs, i que els espanyols són no nacionalistes o, seguint una estrambòtica definició, són constitucionalistes. No és estrany, doncs, que el ciutadà de peu i els sectors sensibilitzats tinguin una gran desafecció cap a la informació i l'opinió política, i més encara, cap a l'acció política.
No hi ha imaginari col·lectiu nacional. No hi ha projecte polític. No hi ha resposta ideològica clara i contundent. En canvi, estem veient que Espanya, que evidentment s'ha modernitzat, no ha avançat cap a la pluralitat, cap al federalisme, sinó que s'ha desacomplexat totalment i planteja un nacionalisme clar i dur d'integració i assimilació que dia rere dia impregna amb el seu llenguatge i els seus continguts la nostra vida quotidiana, transformant l'imaginari d'amplis sectors no sensibilitzats, o d'altres ja cansats de topar amb la paret d'Espanya.
s, doncs, el moment de reaccionar. No es tracta d'estimular cap tipus de violència, ni física ni política. Avui, en el marc de l'Europa occidental, això no provocaria més que el desprestigi i el retrocés. Es tracta d'enfortir la nostra autoestima, desacomplexant-nos del tot, i dient les coses pel seu nom. Els Vidal Quadras, els Joan Ferran, les Rosa Díez i els Rivera tenen tots els seus drets, però prou d' acceptar amb normalitat el seu no nacionalisme' i la seva imposició del nacionalisme espanyol, carca i unitarista.
Les noves generacions dels mitjans de comunicació, de la nostra classe política i del món intel·lectual han de reaccionar i guanyar la batalla, com es va fer ens els anys 60 i 70 quan una part de l'esquerra catalana i espanyola tenia aquests plantejaments espanyolistes i els intentava impregnar a la societat catalana.
