Fa uns anys va començar a obrir foc el filòsof Xavier Rubert de Ventós, fins al punt de declarar-se partidari de la plena emancipació nacional de Catalunya. Tot i això, al PSC, des de sempre hi han hagut sectors no només catalanistes sinó que també plenament nacionals.
Però tot plegat ha anat acompanyat de les vicissituds de les darreres dècades, des de la transició. Doncs, CiU i, més concretament, Jordi Pujol, van teixir una hàbil estratègia: primer per ajudar a desarticular el PSUC i després per impedir qualsevol brot independentista -que reconduïa amb la JNC-, amb l'objectiu fonamental d'ocupar tot l'espai del catalanisme, impedint a l'altra força hegemònica a Catalunya -el PSC- actuar en el marc del catalanisme.
Amb tot però, res va ésser tan senzill. El PSC i els seus entorns també tingueren acomplexament nacional i el somni, ara totalment esvaït, del federalisme en un estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural.
Paco Candel, Cipriano García o Josep Benet sempre somiaren i sacrificaren fins i tot els seus propis objectius polítics per aconseguir que Catalunya nacionalment fos un sol poble. Per aquest motiu, el 2003 quan ERC va poder optar per fer govern amb CiU i la motxilla de clarsobscurs de 23 anys de pujolisme, va decidir, conjuntament amb els seus entorns, no deixar marginat el projecte nacional de l'esquerra majoritària a Catalunya: els socialistes. Aquest va ésser el començament, tot i les profundes llacunes i els molts interrogants que va permetre el PSC de Joan Reventós i Raimon Obiols, encapçalat electoralment en la figura de Pasqual Maragall, d'assolir el somni que van sacrificar inexplicablement durant els inicis de la democràcia, donant la presidència a Josep Tarradellas.
Què va passar durant el "Dragon Khan"? I, actualment, amb el govern del President Montilla, presidit per la serenor i el seny socialista? Doncs, la resposta és que amplis sectors del PSC comencen a adonar-se'n que el federalisme és una entelèquia davant del nacionalisme espanyol i que el PSC no es pot convertir només en un graner de vots per fer viable la majoria del socialisme espanyol. Això és el que s'ha aconseguit durant aquestes dues últimes legislatures: que la remor de fons nacional, sigui avui un element essencial per a gran part dels militants del PSC.
Primer fou Pasqual Maragall, qui va començar a confeccionar un discurs propi. El seguí el propi President Montilla, que va parlar de la desafecció de Catalunya vers Espanya i després continuaren altres dirigents polítics i intel·lectuals que, d'una forma més o menys directa i compromesa, varen començar a crear en l'imaginari col·lectiu política català que existeix un PSC nacional. Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, la irrupció en el combat ideològic de Ferran Mascarell, el grup nou cicle, els germans Font, el propi llibre de Miquel Iceta sobre el federalisme i la darrera aportació del conseller Ernest Maragall amb el seu "Construir Catalunya" són elements a considerar d'un canvi en marxa.
El que caldrà veure però és què farà el sòlid aparell socialista, dirigit amb intel·ligència i gran disciplina per José Zaragoza, i què farà un sector que somia, diuen, amb el poder de veritat de l'Estat, els elements de la crosta socialista i aquells que se senten profundament PSOE.
Ara amb el poder: a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona, a l'Ajuntament de Barcelona, a una part del món local i a l'Estat, fa que es dibuixi un PSC disciplinat, poderós i fins i tot disposat a permetre la pluralitat. Però hi ha qui es pregunta què passarà al PSC si no guanya les properes eleccions nacionals i, a l'Estat, Zapatero les perd també. El 2010 és vital per al futur del socialisme a Catalunya que pot quedar molt condicionat pels seus processos electorals. El socialisme català no pot esperar més a definir el seu projecte nacional.
