Finalment, després de gairebé dues setmanes de la sentència del TC i de la multitudinària manifestació de Barcelona, els bisbes catalans han expressat la seva "preocupació com a pastors". I punt. Cap referència explícita a la sentència. Això sí, com a mínim, han tingut el gest de dir que estaven "preocupats". Fins ara ni aquest petit gest. I, el més important, han reafirmat la validesa del document Arrels Cristianes de Catalunya, en què es defensa sense cap ambigüitat la realitat nacional del nostre país. "Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats".
Segurament al darrere d'aquesta tímida declaració - sense esmentar ni tan sols la sentència del Tribunal Constitucional, però que assumeix el contingut d'Arrels Cristianes de Catalunya-, hi ha l'arquebisbe d'Urgell, Joan Enric Vives, secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Ell ha estat l'únic bisbe català que s'ha atrevit a alçar la veu i fer notar la seva "preocupació pel malestar generalitzat del poble català després del dictamen del Tribunal Constitucional". s a dir, va esmentar clarament quin era el focus del problema.
En el rerefons de la mentalitat d'altres bisbes catalans s'amaga la típica falsa idea que un pronunciament sobre aquest tema tan delicat "provocaria divisió". Qüestionable i curiosa argumentació, perquè si realment els bisbes volen compartir, com diuen en el seu comunicat, les seves esperances i els seus goigs no poden restar al marge del que està passant. Senzillament molts cristians catalans no han entès el silenci clamorós dels bisbes.
Sens dubte ens ajudaria a entendre aquest silenci l'anàlisi de l'actual composició del nostre episcopat, amb insignes representants de l'escola toledana i prelats valencians que han jugat un trist paper en el contenciós de la Franja de Ponent. Tots ells obeeixen consignes clares del tàndem Rouco-Martínez Camino, obsessionats a imposar una Església nacional espanyola urbi et orbe, com estan fent al País Basc.
No s'han pres mai la molèstia d'intentar entendre mínimament que a Catalunya hi ha una altra mentalitat i tradició eclesial, allunyada del més ranci espanyolisme i nacionalcatolicisme, tal com va denunciar en plena dictadura franquista el canonge Carles Cardó. Com ara el que van demostrar els professors de l'escola religiosa dels maristes de Sanlúcar la Mayor de Sevilla que van organitzar una peculiar festa de final de curs (vegeu el vídeo) amb els nens de segon de Primària. No hi va faltar de res: nens disfressats de legionaris i de guàrdia civils amb tricorni, nenes guarnides d'infermeres i de dames auxiliars i una munió de banderes espanyoles. I tots plegats van protagonitzar una patriòtica i emocionant jura de bandera mentre desfilaven una i altra vegada.
