Aquesta setmana se celebra l'Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. Tradicionalment, el discurs inaugural del president és analitzat amb lupa, ja que es considera com una mena de balanç o "d'estat de la nació" en clau eclesial, sobretot pel que fa a les relacions Església-Estat. Per això, les polèmiques afirmacions del cardenal Antonio Maria Rouco, que va aconseguir recuperar la presidència de la Conferència després que fos ocupada pel moderat bisbe de Bilbao Ricardo Blázquez, han causat un gran terrabastall.
Amb el rerefons de la polèmica al voltant de la llei de la memòria històrica, les iniciatives judicials per investigar els crims del franquisme i l'obertura de fosses de les víctimes de la repressió, Rouco va afirmar textualment que "és necessari saber oblidar en favor de la reconciliació".
Curiosa i paradoxal petició del líder de la jerarquia de l'Església! Reivindica l'oblit i la reconciliació, quan es continuen promovent les beatificacions massives -d'un sol bàndol- i la cadena d'emissores propietat de l'Església insulta, difama i ataca qualsevol postura que es distanciï mínimament de l'extrema dreta.
A banda d'aquest modèlic exercici de cinisme eclesial, l'assemblea d'aquesta setmana ha servit per fer visible, altre cop, la línia dominant de l'episcopal espanyol. El secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, José Antonio Martínez Camino, ha estat reelegit amb 39 vots per un nou període de cinc anys. No ha estat una votació unànime: li ha calgut una segona votació. Ha tret els vots exactament necessaris per revalidar el seu mandat. A més, ha hagut d'afrontar un cert moviment de revolta del sector moderat que va presentar com a candidat alternatiu el bisbe auxiliar Raúl Berzosa. Encara que s'intenti dissimular, l'episcopat està dividit.
Martínez Camino, jesuïta exclaustrat, és l'home de confiança del cardenal Rouco, que el va nomenar bisbe auxiliar de Madrid, en un altre signe visible del que s'anomena la Roucoborgia. Aquests dos personatges encapçalen la línia més bel·ligerant contra el Govern socialista i les posicions més intransigents en tots els camps, tal com es va poder comprovar en la renovació del contracte de Federico Jiménez Losantos, que es va produir malgrat l'oposició d'importants membres de la Comissió Permanent. Martínez Camino continuarà controlant la maquinària burocràtica d'Añastro i, el que és encara més significatiu, exercirà de portaveu.
La seva imatge prepotent, vanitosa i de certeses absolutes continuarà planant sobre l'Església espanyola. Només cal veure les fotografies que el presenten pletòric i arrogant després d'haver obtingut la reelecció. La radicalitat i la confrontació tornen a erigir-se en l'opció guanyadora, o com a mínim en la imatge que transmetrà cinc anys més l'Església espanyola de portes enfora. Només queda formular una pregunta: quants vots ha obtingut Martínez Camino dels bisbes catalans?
