Retrets mutus, tensió i, el més greu, desqualificacions injustificables del bisbe envers els seus capellans, relacionades amb la seva espiritualitat i estil sacerdotal. Només va faltar que el talibà Munilla els acusés d'heretges i els condemnés a la foguera.

Però al darrere de tot plegat s'amaga una estratègia molt ben calculada, des de fa anys, per imposar una línia contrària a la impulsada pels grans pastors que ha tingut els darrers anys l'Església basca, des de Setién fins a Uriarte i Asurmendi, passant per Larrea, Larrauri, Cirarda i Añoveros. Una estratègia que va més enllà de Sant Sebastià i que té per objectiu desnaturalitzar  i desmuntar, pedra a pedra, tot el que s'ha construït pacientment des del Concili Vaticà II. Els seminaris de les diòcesis basques són, d'acord amb els plans ordits pel cardenal Roucoborgia, el primer objectiu i és on entra en joc l'anomenada dimensió metropolitana.

Quan va ser nomenat Mario Iceta bisbe de Bilbao –l'altre gran actor de la trama-, es van intensificar els rumors de la creació d'un seminari interdiocesà de les diòcesis de Bilbao i de Sant Sebastià. Tot s'atura, però, quan es nomena arquebisbe de Pamplona Francisco Pérez, que promou un gir conservador a la seva diòcesi. A partir d'aquell moment el projecte de seminari interdiocesà entre Bilbao i Sant Sebastià queda aparcat i comença a prendre forma un seminari metropolità amb seu a Pamplona. Hi ha un obstacle, no obstant, que és la diòcesi de Vitòria, en què el Consell Presbiteral es pronuncia per unanimitat contra aquesta possibilitat. Per això, en la darrera reunió dels bisbes bascos, quan va sorgir aquesta qüestió i Mario Iceta va demanar als seus companys si tirava endavant el projecte, el bisbe de Vitòria Miguel Asurmendi s'hi va oposar. A partir d'aquesta negativa, Munilla decideix portar els seus seminaristes a Pamplona. Iceta, per la seva banda, manifesta que resta a l'espera de prendre una decisió.

Ara bé, el més significatiu de tot plegat és que quan els bisbes bascos - menys el de Vitòria a qui deixen al marge i esperen pacientment la seva jubilació- es refereixen a seminari "metropolità" hi incorporen la diòcesi de Calahorra y La Calzada-Logroño. Per fer-ho invoquen uns hipotètics  plans de crear una província eclesiàstica que incorporés Logroño. És a dir, s'han tret del barret la comunitat de la Rioja per acabar de dinamitar qualsevol associació amb l'Església basca. I, per suposat, els laics, capellans i religiosos de la Rioja romanen totalment al marge. Simplement són l'instrument conjuntural per aconseguir un objectiu de llarg abast. En l'horitzó es comença a albirar la possibilitat que el Centre d'estudis teològics de Pamplona s'afiliï a la Facultat de San Dámaso de Madrid, l'autèntica nineta dels ulls d'Antonio María Rouco.

Què passarà a partir d'ara? En primer lloc, la radicalització de postures. El trencament i la ruptura definitives. En primera instància entre el bisbe Munilla i els seus capellans i fidels. En segon terme les diòcesis de Bilbao i Vitòria. Però per molt que facin servir d'ariets uns bisbes il·luminats que es creuen, erròniament, que el que estan fent és en benefici de l'Església i que el seu martiri o sacrifici val la pena, fracassaran. La situació és insostenible i, encara que no ho vulguin acceptar els fonamentalistes talibans, un bisbe sense el seu presbiteri no és absolutament ningú.