L'amic Francesc-Marc Álvaro sempre ha merescut la meva atenció i respecte com a intel·lectual jove del catalanisme polític que és, tot i que, de vegades, no he entès d'ell certes actituds i, sobretot, la seva recomanació de certs personatges com Agustí Colomines o Josep Martí. Sempre he comentat, en tertúlies amb amics que, en aquest aspecte, cal que Álvaro es passi per Can Cottet.
Però anant més enllà d'aquestes diferències i apreciacions, crec que Álvaro forma part d'una generació jove que té molt de futur i que necessitem. Ara, Álvaro ens sorprèn en positiu a tots amb la reedició del llibre Ara sí que toca! (Pòrtic - Visions).
Aquest és un llibre valent, una aproximació al pujolisme, a l'expresident Pujol i la seva família, i Álvaro ho fa bé i amb gran correcció. Però encara li falta una tercera edició a aquest llibre, una que expliqui com durant més de 30 anys s'ha callat i callat. Qui eren els membres del "sector dels negocis"? Quin entorn "ben untat" dels mitjans de comunicació i dels organismes de control, etc., rodejaven el pujolisme? Ells, si van fer alguna cosa, és impossible que ho féssin sols.
Encara li falta una tercera edició a aquest llibre, una que expliqui com durant més de 30 anys s'ha callat i callat"
Quines justificacionos polítiques i de finançament es van crear per justificar-ho? I fer callar, així, a la gent honesta del país? El que jo poso ara en dubte és que en aquest moment històric calgui i convingui parlar-ne tant. Jo, personalment, he sigut temptat per diversos mitjans a parlar a fons de tot plegat (La Sexta, El Mundo, El País i TV3). I a tots ells els he respost que ara no tocava.
I a Tribuna.cat ja vaig fer l'article Som titelles de l'Estat? en el quan s'entén per què vaig dir que no. I ara, insisteixo: en plena transició nacional és l'Estat i les seves clavegueres els que s'aprofiten de la innocència de certs companys dels mitjans de comunicació --que, sense adonar-se'n, ballen al seu ritme.
Així doncs, el llibre d'Álvaro és una primera aportació a preparar la catarsi que el país ha de fer després del procés, quan no pugui fer mal el mateix i no sigui un element que desorienti la nostra gent afavorint les clavegueres de l'Estat.
