Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 8 de d'abril del 2008 | 17:18
Crònica · Contrastant

El Mundo i el català a l?Audiencia Nacional espanyola, o com l?opinió no es basa en fets


El 20 de desembre de 2007, José María Vázquez Honrubia, magistrat de l'Audiencia Nacional, va condemnar Jaume Roura i Enric Stern a pagar una multa de 2.700 euros cadascun per un delicte d'injúries greus al rei espanyol. Els condemnats van cremar quatre fotografies de Juan Carlos I i Sofía durant la visita que els monarques espanyols van fer a Girona el 13 de setembre. A la vista oral hi va haver força enrenou perquè els acusats van voler fer la declaració en català i el jutge s'hi va oposar. Arran d'aquesta negativa, l'advocat de la defensa va sollicitar l'anullació del judici a la Sala d'allò Penal de l'Audiencia Nacional perquè no s'havien respectat els drets lingüístics dels acusats. Finalment, el 14 de març, la Sala d'allò Penal va decidir que es torni a repetir el judici per haver inculcat el dret dels acusats a declarar en català. Fins aquí els fets. Ara comentarem com va presentar El Mundo la notícia l'endemà de la celebració de la vista oral i com va reaccionar el diari espanyol davant de la interlocutòria de la Sala d'allò Penal de l'Audiencia Nacional.


1. La notícia sobre la celebració de la vista oral
EM va escriure la notícia següent sobre la vista oral i la posterior sentència del 20 de desembre, que tenia aquest subtítol: "Rechaza proporcionarles un intérprete de catalán y les recuerda que deben conocer el castellano": El magistrado dio a conocer el fallo nada más concluir un juicio que durante casi dos horas llevó un camino tortuoso a cuenta del idioma empleado por los acusados. Roura y Stern se negaron a responder en castellano, al tiempo que su abogado, Benet Salellas, solicitaba suspender la vista para localizar a un intérprete. Salellas obtuvo el respaldo del fiscal, pero no bastó: El juez subrayó que habían demostrado entender perfectamente el castellano, que la Constitución obliga a conocerlo y que el derecho a expresarse en otra lengua se limita a las comunidades donde esa lengua sea cooficial. [...] El uso habitual en la Audiencia es que los acusados puedan declarar en otra lengua cooficial, casi siempre euskara. Así sucede con los etarras que pasan por el tribunal. Aun así, en ocasiones los magistrados -por ejemplo, en el macrojuicio- han recordado que proporcionar un intérprete a los españoles es una deferencia del tribunal que no puede convertirse en una exigencia del acusado.

EM va escriure la notícia següent sobre la vista oral i la posterior sentència del 20 de desembre, que tenia aquest subtítol: "Rechaza proporcionarles un intérprete de catalán y les recuerda que deben conocer el castellano": El magistrado dio a conocer el fallo nada más concluir un juicio que durante casi dos horas llevó un camino tortuoso a cuenta del idioma empleado por los acusados. Roura y Stern se negaron a responder en castellano, al tiempo que su abogado, Benet Salellas, solicitaba suspender la vista para localizar a un intérprete. Salellas obtuvo el respaldo del fiscal, pero no bastó: El juez subrayó que habían demostrado entender perfectamente el castellano, que la Constitución obliga a conocerlo y que el derecho a expresarse en otra lengua se limita a las comunidades donde esa lengua sea cooficial. [...] El uso habitual en la Audiencia es que los acusados puedan declarar en otra lengua cooficial, casi siempre euskara. Así sucede con los etarras que pasan por el tribunal. Aun así, en ocasiones los magistrados -por ejemplo, en el macrojuicio- han recordado que proporcionar un intérprete a los españoles es una deferencia del tribunal que no puede convertirse en una exigencia del acusado. El 27 de desembre, EM va escriure la notícia següent, encapçalada amb aquest titular: "El juez insiste en negar un derecho ilimitado a declarar en catalán": El titular del Juzgado Central de lo Penal, José María Vázquez Honrubia, volvió ayer a negar que las partes tengan siempre derecho a dirigirse al juez en la lengua cooficial de su correspondiente comunidad autónoma, lo que conllevaría la correlativa obligación de la Administración de procurar un intérprete para traducir al castellano las declaraciones en dicho idioma. «Tal obligación no existe», concluye Vázquez Honrubia en la resolución en la que fundamenta la condena de 2.700 euros contra Jaume Roura y Enric Stern, los dos primeros jóvenes que fueron acusados de injurias por quemar fotos del Rey. Ambos insistieron durante el juicio en expresarse en catalán, y en esta lengua respondieron a las preguntas que, en castellano, les plantearon el fiscal Ignacio Gordillo, el juez e incluso su defensor, Benet Salellas. [...] Respecto a esto último, el juez señala que los acusados «comprenden a la perfección la lengua española y en ningún momento han alegado desconocimiento de ella», al tiempo que remarca que la Constitución impone «a todos los españoles el deber de conocer» el castellano.

A partir d'aquestes citacions, podem fer el resum d'idees següent:

1. Els acusats es neguen a utilitzar l'espanyol. El seu advocat demana un intèrpret, sol·licitud que és denegada pel magistrat amb els arguments que els acusats havien demostrat saber espanyol, que la Constitució espanyola obliga a conèixer l'espanyol i que només es pot parlar en llengües que no són l'espanyol allà on aquestes llengües siguin cooficials.

2. Els acusats responen en català les preguntes que els fan el jutge, el fiscal i el seu advocat. És curiós que EM utilitzi el marcador del discurs incluso en referir-se al fet que l'advocat de la defensa parli en espanyol durant la vista oral. No sabem veure on és la sorpresa que denota la utilització d'incluso atès que l'advocat no té cap altra opció que parlar en espanyol a l'Audiència Nacional.

3. L'ús lingüístic habitual a l'Audiència Nacional consisteix a permetre la utilització de llengües que no siguin l'espanyol. Per exemple, en el cas de les persones jutjades per presumpta relació amb ETA. EM atribueix als magistrats l'argument que l'ús d'aquestes llengües és una deferència, i no pas la conseqüència d'una exigència dels acusats.

4. Si els acusats volen parlar en una llengua que no sigui l'espanyol, el jutge Vázquez Honrubia afirma que els tribunals de l'Estat espanyol haurien de disposar d'intèrprets de català, euskera i gallec, la qual cosa és inviable.

2. Anàlisi de la secció Impresiones

Després d'analitzar el que va dir EM l'endemà de la celebració de la vista oral, és el moment de llegir el que va escriure aquest diari espanyol el 15 de març de 2008, l'endemà que es filtrés que l'Audiència Nacional anullaria el judici perquè el magistrat Vázquez Honrubia havia impedit que els acusats declaressin en català.

Tot seguit reproduïm el text esmentat:

¿Usar el catalán en todos los juicios?

A falta de conocer los razonamientos jurídicos del auto que se está redactando, la decisión de la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional de ordenar la repetición del juicio contra dos independentistas que quemaron una foto del Rey por no permitirles el uso del catalán resulta muy sorprendente. Los independentistas, que fueron condenados por el tribunal por un delito de injurias al jefe del Estado, exigieron realizar su alegato final en lengua catalana, a lo que el juez Vázquez Honrubia se negó con sólidos argumentos jurídicos, que ha expuesto en la sentencia. Según el magistrado, la ley ofrece la posibilidad de emplear una lengua distinta al castellano siempre que sea cooficial o en el caso de que los acusados no conozcan el idioma. Ninguna de las dos circunstancias se dan en el caso de los dos independentistas, ya que el catalán sólo es cooficial en Cataluña y Baleares, no en Madrid, y ambos entienden el castellano, como lo evidencia que sus abogados hablaran con ellos en este idioma durante el juicio. Vázquez Honrubia recoge todos estos razonamientos en la sentencia, por lo que se antoja difícil que la Sala de lo Penal pueda justificar la anulación del juicio con argumentos jurídicos más sólidos que los del magistrado. Es evidente que la extrapolación de este asunto a otras comunidades adquiriría tintes surrealistas, ya que todos los jueces de España -desde Asturias a Huelva- tendrían que permitir el uso del catalán, el gallego o el euskara en los juicios siempre que lo exigieran los acusados.

Com es pot veure, el text conté un seguit d'afirmacions rotundament falses i alguna afirmació sociolingüística interessant pel que implica.

Per començar, el titular és capciós en un doble sentit. En primer lloc, el que ha jutjat la Sala d'allò Penal de l'Audiència Nacional és l'ús del català en aquest organisme. Per tant, la pregunta està fora de lloc. I, en segon lloc, EM i els seus articulistes defensen reiteradament una tesi: la llengua és un dret dels individus i no pas dels territoris. Si realment EM (i els seus articulistes) creu el diu, per què un catalanoparlant no té el dret a usar la seva llengua allà on vulgui arreu de l'Estat espanyol?

Que EM no és coherent amb la idea que la llengua pertany a l'individu i no pas al territori surt al llarg de la peça periodística. En primer lloc, i ho acabem de comentar, la pregunta pressuposa que un parlant del català no pot parlar en català en els judicis que es celebren en territoris on no és llengua cooficial. D'altra manera, la pregunta fóra impensable. En segon lloc, EM afirma que "resulta muy sorprendente" que s'hagi de repetir un judici a l'Audiència Nacional perquè el jutge no hagi permès parlar en català durant la vista oral. La sorpresa que expressa EM evidencia que no creuen realment que les llengües pertanyin als individus. Tot aquest discurs és simplement fallaç. Si l'ús de les llengües s'ha d'incloure en el terreny de les decisions dels individus, per què un catalanoparlant no pot decidir parlar en la seva llengua en el jutjat que vulgui? Encara hi ha més: l'Audiència Nacional no és un jutjat espanyol qualsevol, sinó que és un òrgan jurisdiccional de l'Estat espanyol i, per tant, no és un òrgan judicial de la comunitat de Madrid.

En segon lloc, EM afirma que el jutge Vázquez Honrubia recull tots els raonaments sociolingüístics a la seva sentència, que són qualificats de sólidos. Els arguments d'aquest magistrat són els següents:

1. La llei ofereix la possibilitat d'utilitzar una llengua parlada a l'Estat que no sigui l'espanyol allà on aquesta llengua sigui cooficial.

2. Els acusats poden utilitzar una llengua que no sigui l'espanyol quan desconeguin aquesta llengua.

Pel que fa al primer argument, l'ús lingüístic de l'Audiència Nacional desmunta la solidesa que pretesament ofereix aquesta idea. El 21 de novembre, EM afirma que els presumptes membres o collaboradors d'ETA que són jutjats en aquest tribunal utilitzen l'euskera. EM afirma que l'ús de l'euskera no s'ha de considerar el resultat d'una exigència dels acusats, sinó com el resultat de la magnanimitat dels jutges, que deixen que els acusats hi parlin. En concret, EM parla de deferència. Com diu EM, resulta curiós que parlar euskera, català o gallec no sigui un dret dels acusats, sinó una exigència. Aquí torna a sortir la idea (i la realitat) que els drets lingüístics d'un catalanoparlant del Principat, en el cas que analitzem, desapareixen en sortir de Catalunya.

Quant al segon argument, es dóna la paradoxa que, atès que la Constitució espanyola obliga que els catalans sapiguem l'espanyol, ja que expressa implícitament que tot ciutadà espanyol té l'obligació de saber-lo, té més drets lingüístics un estranger que un català que estigui sota administració espanyola. O fins i tot, un català de la Catalunya Nord, d'Andorra o de l'Alguer pot parlar en català a l'Audiència Nacional tot allegant desconeixement de l'espanyol, mentre que un català que visqui a l'Estat espanyol no pot fer-ho si no és gràcies a la deferència dels magistrats de l'Audiència Nacional. Queda clar que, en aquest cas, no és tracta d'un dret sinó d'una deferència. En conclusió, té més drets lingüístics un catalanoparlant que visqui fora de l'Estat espanyol o un estranger que porti anys a l'Estat espanyol i afirma que no entén prou bé l'espanyol i/o que no s'hi expressa amb fluïdesa que no pas un catalanoparlant del Principat (i de les Illes, del País Valencià i la Franja de Ponent).

Així doncs, la solidesa dels arguments jurídics de Vázquez Honrubia es desfà com un terròs de sucre en un got d'aigua. Bàsicament per una raó: no són arguments jurídics in strictu sensu, sinó arguments purament ideològics. Perquè no hi hagi una interpretació esbiaixada del que volem dir, cal deixar clar que la majoria d'arguments jurídics pressuposen una certa ideologia. El que volem dir, doncs, és que els arguments de Vázquez Honrubia traspuen una determinada ideologia.

Tot plegat fa que els arguments de Vázquez Honrubia, que EM fa seus, no siguin gaire sòlids des d'un punt de vista factual i que són meres expressions d'una ideologia amarada en una determinada concepció del que per a aquest jutge és Espanya.

Després de tot això queda clar que l'afirmació d'EM que "Se antoja difícil que la Sala de lo Penal utilice argumentos jurídicos más sólidos que Vázquez Honrubia" no és més que l'explicitació d'un determinat discurs espanyol que no té res a veure amb una argumentació estrictament jurídica.

Per acabar l'anàlisi dels arguments (per anomenar-los d'alguna manera) sociolingüístics d'EM, cal arribar al corollari del text:

Es evidente que la extrapolación de este asunto a otras comunidades adquiriría tintes surrealistas, ya que todos los jueces de España -desde Asturias a Huelva- tendrían que permitir el uso del catalán, el gallego o el euskara en los juicios siempre que lo exigieran los acusados.

Ja hem fet notar que, des d'un punt teòric, no té per què extrapolar-se el que passa a l'Audiència Nacional atès que aquest organisme té un caràcter especial. Però, a més, si l'ús d'una llengua pertany a l'àmbit privat, és a dir, és el resultat de la decisió d'un individu, que té de "tinte surrealista" que una persona pugui triar parlar català, euskera o gallec en un jutjat? Una qüestió és que origini problemes logístics, trobar un traductor o una traductora, i una altra és que permetre utilitzar aquestes llengües sigui una decisió surrealista. La simple formulació de la idea per part d'EM mostra que l'ús d'una llengua no és un dret dels individus, sinó collectiu i, per tant, lligat al lloc físic on viu la collectivitat, en el cas concret espanyol, l'autonomia on visc.

També torna a sortir la idea que parlar català, euskera o gallec és una exigència de les persones acusades i no pas un dret. En conseqüència, no repetirem el que ja hem argumentat anteriorment.

EM, a més a més de fer les consideracions jurídicosociolinguístiques que creu oportunes, fa un seguit d'afirmacions que cal qualificar com més greus que simples errors. Són, clarament, mentides. I parlem de mentides perquè el que diu el text del 15 de març no surt als textos dels dies 21 i 27 de novembre de 2008. Per tant, es tracta de molt més que uns simples errors d'interpretació o factuals. A més, es tracta d'una manipulació flagrant dels fets que van passar el 20 de novembre, el dia de la vista oral.

En concret, ens referim a dues afirmacions presentades com a arguments contra l'ús del català a l'Audiència Nacional:

1. Els acusats van fer l'allegat final en català.

2. L'advocat de la defensa i els seus clients van parlar entre ells en espanyol.

Cap d'aquestes dues afirmacions o arguments no és certa. D'una banda, els acusats no van utilitzar el català només a l'allegat final, sinó al llarg de tot el judici. Per arribar a aquesta conclusió no cal fer una àmplia recerca empírica exhaustiva, sinó que ho diu EM. D'altra banda, el segon argument també és capciós perquè recull una part de la realitat i la manipula. Si bé és cert que l'advocat els féu les preguntes utilitzant l'espanyol, és fals que els clients contestessin el seu advocat emprant l'espanyol. EM va escriure el 21 de novembre que::

Al final, se produjo la «situación absurda» pronosticada por la defensa, la acusación e incluso el propio magistrado: un fiscal preguntando en castellano, un acusado respondiendo en catalán, un magistrado diciendo que se entendía igualmente y pidiendo al fiscal que las preguntas tuviesen respuesta sencilla y, de fondo, entre el público, una mujer que en un alarde de auxilio a la Justicia levantó la mano, pidió la palabra e informó de que ella era intérprete de catalán. Por si hacía falta...

I el 27 de novembre, EM va escriure el següent:

Ambos insistieron durante el juicio en expresarse en catalán, y en esta lengua respondieron a las preguntas que, en castellano, les plantearon el fiscal Ignacio Gordillo, el juez e incluso su defensor, Benet Salellas.

Així doncs, aquests dos arguments que usa EM per ser més convincent són fallaços segons la informació que va proporcionar el mateix diari.

Volem insistir en la idea que el més important no és que els arguments siguin falsos, sinó que contradiuen el que el diari va escriure quan va informar dels fets. La manipulació i, en definitiva, la mentida és allò veritablement important.

3. Conclusió

La presentació tendenciosa i fallaç que fa EM dels fets ocorreguts durant la vista oral, així com la interpretació que ofereix de l'actitud del jutge i dels seus raonaments jurídics i les opinions sociolingüístiques que formula, mostren clarament una opinió contrària al fet que el català sigui una llengua que es pugui utilitzar amb tota normalitat en l'àmbit de la justícia a l'Estat espanyol. I. de retruc, posa de manifest els límits lingüístics i discursius de l'ús del català i, en darrer terme, evidencia l'opinió d'EM sobre el català.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat