Un dels fenòmens que caracteritza d'una manera més clara la situació minoritària d'una llengua o, dit d'una altra manera, la  condició de llengua subordinada, és el fenomen de la interposició o mediatització. La interposició fa que una comunitat lingüística es relacioni amb la resta de comunitats lingüístiques no pas a través de la seva pròpia llengua o d'una lingua franca internacional, sinó a través d'una segona llengua que pertany a la comunitat lingüística hegemònica en el territori de la llengua minoritzada. A ulls de la resta del món els parlants de la llengua minoritzada són parlants de la llengua interposada i la llengua minoritzada deixa de tenir una existència real perquè tan sols s'utilitza en la comunicació entre parlants natius. El català és una llengua minoritzada. El català pateix la interposició de l'espanyol. Aquesta interposició es manifesta de moltes maneres, però una de les més clares i conegudes és la presència aclaparadorament hegemònica de l'espanyol a les cartelleres de cinema catalanes. Les xifres són clares i contundents: segons un informe de la Plataforma per la Llengua, l'any 2006 un 90% de les pellícules estrenades a Catalunya ho van ser en espanyol i un 10% ho van ser en espanyol i en català. Segons El Periódico de Catalunya, des de l'any 2002 s'han estrenat dues pellícules només en versió doblada al català, totes dues adreçades al públic infantil. No tenim la dada referent al nombre de pellícules catalanes que s'ha estrenat només en català. Davant d'una situació com la que viu el català les actituds que adopten els integrants de la societat catalana són moltes i diverses, però les podríem reduir esquemàticament a tres: el manteniment de la minorització i la subordinació del català, la substitució de l'espanyol pel català com a llengua hegemònica i la recerca d'una situació de bilingüisme igualitari. El Periódico de Catalunya (EPC) s'arrenglera en aquesta tercera posició, la defensa d'un model sociolingüístic basat en els principis de la igualtat jurídica de l'espanyol i el català, la coexistència harmònica de les dues llengües en el mateix territori i la bilingüització de tots i cadascun dels catalans. N'és una prova l'opció adoptada fa anys per l'empresa editora de posar al mercat el mateix diari en les dues llengües, en comptes de fer-ho només en espanyol o només en català.

Passa sovint, però, que els defensors del bilingüisme, quan es troben al davant d'algun fet, ni que sigui aïllat,  que apunta, ni que sigui tímidament, cap a la superació de la situació de subordinació del català, s'arrengleren ràpidament amb els que defensen el manteniment de l'status quo lingüístic. N'és un exemple un titular de portada que va aparèixer en l'edició d'EPC del 8 d'abril de 2008:

Avanttítol: Catalunya no en veurà la versió en castellà

Títular: El nou film de Woody Allen es projectarà només en anglès i català

Amb aquestes dues oracions, el diari no tan sols informa d'un esdeveniment que sens dubte és notícia pel seu caràcter excepcional, sinó que pren posició davant del fet i el critica. Ho fa, en primer lloc, amb la utilització del mot "només". En efecte, en aquest context aquest adverbi indica el caràcter incomplet, parcial o insuficient de la mesura. El normal seria que la pellícula es veiés també en espanyol. L'entradeta de l'article de la pàgina 71 reforça aquesta interpretació:

"Vicky Cristina Barcelona, la pellícula que Woody Allen va rodar l'estiu passat a la capital catalana i a Astúries, té prevista la seva estrena per al 19 de setembre amb la peculiaritat que a Catalunya no es projectarà en castellà."

La utilització del català sense l'espanyol al costat és un indici de superació de la situació d'interposició. I això és anormal, perquè el normal és que el català comparteixi sempre i a tot arreu espai amb l'espanyol. Per això el redactor d'EPC qualifica de "peculiarietat" la no presència de l'espanyol. Així, l'espanyol pot funcionar sol o pot fer-ho amb altres llengües al costat, entre les quals hi pot haver o no el català, però el català només té dret a existir si té l'espanyol i només l'espanyol al costat. En l'etiquetatge, per exemple, segons la legislació espanyola, l'espanyol pot aparèixer sol o pot aparèixer amb el català o amb qualsevol altra llengua de la UE. Però hi ha de ser. El català, per contra, pot ser-hi o no ser-hi. És aquesta la perspectiva des de la qual hem d'interpretar el fet que EPC es preocupi perquè no s'utilitzi l'espanyol en una sola pellícula i no es preocupi perquè el 90% restant de les pellícules no es puguin veure en català.

En segon lloc, EPC critica el fet sobre el qual informa per l'existència mateixa de l'avanttítol. Si dins del territori d'una llengua es diu que no se n'utilitza una altra s'està dient que aquesta altra s'hauria d'utilitzar. Perquè Catalunya no tan sols no veurà la versió doblada a l'espanyol, sinó tampoc la doblada al francès, ni a l'italià, ni al xinès ni a tantes altres llengües del món que són presents a Catalunya a través dels ciutadans que les parlen. I d'altra banda no tan sols és Catalunya qui no veurà la versió espanyola de la pellícula, tampoc la veuran els portuguesos, els francesos, els marroquins ni tants altres.

En tercer lloc, val la pena indicar que segurament no és cert que l'espanyol no estigui present en les còpies de la pellícula que es distribuiran a Catalunya perquè la versió original en anglès amb tota probabilitat anirà acompanyada de subtítols en espanyol. Els distribuïdors i els mitjans parlen sovint de versió original o de versió original subtitulada, indistintament i sense indicar la llengua dels subtítols, però des del punt de vista sociolingüístic és molt diferent que una pellícula es vegi en versió original sense subtítols, que els subtítols siguin en català o en espanyol.

En quart lloc, EPC evidencia clarament en el titular el sentit comú que hi ha darrere del seu discurs sociolingüístic atès que és impensable (per no dir impossible) que el diari del Grupo Zeta tituli que "El nou film de Woody Allen es projectarà només en anglès i castellà". Aquesta dada trasllueix nítidament els límits discursius d'EPC. Com hem dit reiteradament, no hi ha una relació de reciprocitat entre el català i l'espanyol: l'ús del català ha d'implicar l'ús de l'espanyol, mentre que l'ús de l'espanyol no implica l'ús del català.

Tot això ens referma en la idea que el bilingüisme defensat per EPC i d'altres no és més que una coartada ideològica per impedir que cessi la minorització del català i la interposició de l'espanyol.