En aquest article volem mostrar com El Mundo construeix un Garzón malo que s'oposa a un Garzón bueno segons els assumptes a tractar. L'objectiu és mostrar com aquest diari, quan li convé, fa unes crítiques al jutge de l'Audiència Nacional espanyola que mai no extrapola quan no li interessa o no li convé fer-ho.
(Donada l'extensió d'aquest article recomanem la seva impressió)
1. Garzón malo
1.1. Editorials d'El Mundo
El 2 de setembre, EM féu un atac contundent a Garzón en un editorial, el titular del qual és prou eloqüent: "Truculenta garzonada". D'una banda, tenim el nom garzonada, molt poc utilitzat per aquest diari als editorials. Aquest nom sovint és usat pels crítics amb aquest jutge. Bàsicament, ha estat utilitzat per polítics, periodistes i persones vinculades amb els nacionalismes basc i català amb la intenció de criticar determinades decisions judicials de Garzón. I, d'altra banda, l'adjectiu truculenta acaba de situar l'opinió d'EM sobre la decisió que comentarà de Garzón. Tot seguit, reproduïm diversos fragments de l'esmentat editorial:


Resulta difícil saber si esta ley ha influido en Baltasar Garzón, pero el hecho es que el juez de la Audiencia Nacional vuelve a agitar esos duendes macabros al abrir una especie de macroinvestigación judicial sobre los crímenes cometidos por el llamado bando «nacional» durante la Guerra Civil y la primera época del franquismo. Por la forma como está redactado su escrito, se puede deducir que Garzón excluye los asesinatos cometidos bajo cobertura del régimen republicano.

Es difícil saber qué se propone Garzón, pero todo indica que intenta recuperar el protagonismo perdido en los medios de comunicación.

Ni que decir tiene que estamos ante una iniciativa truculenta sin ninguna posibilidad de prosperar.

A Garzón todo eso [la manca de competència per investigar els crims i la Llei d'Amnistia de 1976 exonerava els culpables de qualsevol responsabilitat penal per haver comès delictes polítics abans del 15 de desembre de 1976] le da lo mismo, ya que lo que busca no es hacer justicia sino instrumentalizarla para sus fines personales. La realidad es que, entre sus viajes a Latinoamérica para denunciar los crímenes de las dictaduras, sus conferencias, sus libros y la realización de documentales, apenas le quedan ya horas para realizar su trabajo. Seguramente por eso ha sido incapaz de investigar quién dio el chivatazo a los recaudadores de ETA, no tuvo tiempo de transcribir la cintas de los islamistas que tal vez hubieran evitado el 11-M y ha dejado enormes lagunas en casi todos los sumarios que ha instruido.

Esta última de sus garzonadas ni siquiera puede ser tomada en serio. Es un puro disparate sin opción alguna de salir adelante. Sería cuestión de olvidar este despropósito si no fuera porque hace un tremendo daño a la Justicia y a la Audiencia Nacional. El Consejo General del Poder Judicial debería intervenir para poner en su sitio a Garzón, al que le han permitido ya demasiados excesos.

Els fragments que hem reproduït són molt crítics amb la figura del jutge Garzón. Entre d'altres fets, l'acusa de voler recuperar el protagonisme mediàtic perdut, de no voler fer justícia sinó d'instrumentar la justícia en benefici propi, de tenir ocupacions que l'impedeixen de tenir prou temps per dedicar-lo a la feina i de deixar enormes llacunes a gairebé tots els sumaris que ha instruït. Hem deixat fora d'aquesta enumeració l'afirmació que "no tuvo tiempo de transcribir la cintas de los islamistas que tal vez hubieran evitado el 11-M". La deducció que la feina mal feta o la manca de diligència de Garzón va poder permetre l'11-M és prou clara. Evidentment, no es tracta d'una acusació menor atesa la transcendència de l'atemptat.

Dos dies després, el 4 de setembre, EM dedica un altre editorial a la decisió de Garzón, la tesi del qual és afirmar que la decisió del jutge beneficia el govern espanyol perquè distreu la societat espanyola dels temes realment importants. El títol de l'editorial és diàfan: "El Gobierno se camufla tras la 'truculenta garzonada'". A continuació, en transcrivim els fragments següents:

El mayor beneficiario de la truculenta garzonada consistente en hacer un amago de que va a investigar los crímenes de la Guerra Civil es el Gobierno, que ha logrado que, en lugar de los desastrosos datos económicos, se hable de la iniciativa del juez de la Audiencia Nacional y que los diarios progubernamentales la hayan aprovechado para desplazar la crisis de sus primeras páginas.

No es extraño, por ello, que ayer Rubalcaba, Hernando y otros dirigentes del PSOE apoyaran la iniciativa de Garzón. Retomando su legendaria capacidad de simulación, el ministro del Interior la calificó de «bastante sensata», subrayando que no pretende «reabrir heridas» y que, hasta ahora, lo único que ha hecho el magistrado es pedir un listado de desaparecidos.

Todo ello pone de relieve la mezcla de chapuza y sectarismo de la iniciativa de Garzón, que en 1998 rechazó una querella contra Santiago Carrillo por los fusilamientos de Paracuellos, estimando que había «mala fe procesal» y «abuso del Derecho».

Ahora sí que ha tomado en serio las denuncias de familiares de desaparecidos y ha iniciado una investigación que nadie sabe dónde puede conducir. Y ello a pesar de que el artículo 6 de la Ley de Amnistía de 1977 especifica que no se pueden exigir responsabilidades penales por delitos políticos cometidos antes de esa fecha.

Por último, Garzón carece de competencias y ni siquiera ha abierto un procedimiento penal formal con acusaciones concretas y unas partes personadas, lo cual es absolutamente insólito.

Nadie duda de que la iniciativa de Garzón, a la que se opone la Fiscalía y la propia doctrina de la Audiencia Nacional, no va a prosperar, pero, entre tanto, el juez ya ha hecho un gran favor al Gobierno, al distraer la atención de la opinión pública sobre la gravísima crisis económica y el dramático incremento del paro en el pasado mes de agosto.

Com es pot veure, la crítica continua sent sistemàtica. Aquesta crítica, tot i que sigui puntual, es manté a l'editorial del 6 de setembre, titulat "El Gobierno más quemado en menos tiempo por la democracia", on EM afirma el següent:

A nadie se le escapaba que existía un cierto grado de frivolidad en el diseño del organigrama del Gobierno y gran imprecisión en los ámbitos y competencias de algunas carteras, taras fundacionales del Ejecutivo Zapatero. Pero estos defectos se han acentuado a medida que la crisis ha puesto a prueba la capacidad y agilidad de reacción del banquillo gubernamental. Que Mariano Bermejo haya salido a jalear la truculenta garzonada de iniciar diligencias para abrir una causa general a la represión franquista, siendo él mismo como titular de Justicia el ministro indicado para hacer un censo de desaparecidos en la Guerra Civil [...]. 

 

1.2. Articles d'opinió crítics amb Garzón

Diversos articulistes d'EM escriuen entre el 2 i el 9 de setembre, ambdós dies inclosos, diversos articles crítics, en concret, set:

1. Truculenta, no de Santiago González (3 de setembre)

2. Difícil explicación de Federico Jiménez Losantos (3 de setembre)

3. Garzón y el honor de los Prizzi de José Díaz Herrera (4 de setembre)

4. Garzón en su laberinto: la memoria contra el presente de Javier Redondo (5 de setembre)

5. Garzón, el justiciero de Luis María Anson (5 de desembre)

6. Héroes casi divinos de Pedro G. Cuartango (6 de setembre)

7. Garzonerías de Fernando Sánchez Dragó (9 de setembre)

 

1.3. Notícies al voltant de la figura de Garzón

EM publica dues notícies on critica la tasca judicial de Garzón. La primera l'escriu el 2 de setembre, i duu per titular "Un juez amante de la espectacularidad en sus actuaciones y en sus fracasos", i el 3 de setembre, sota l'avanttítol d'"Un instructor polémico", titula "El 'top ten' de las hazañas del juez estrella". Els dos titulars i l'avanttítol marquen clarament el discurs que trobem en el cos de les notícies.

Així, el 2 de setembre, EM afirma el següent:

Conocido internacionalmente por su persecución del dictador chileno Augusto Pinochet, las fronteras geográficas nunca han sido un problema para el magistrado. En 2003, el juez estiraba a límites no conocidos el concepto de jurisdicción universal para procesar a Osama bin Laden por el 11-S. Sin embargo, olvidó un aspecto fundamental: para juzgar un delito en España, según la doctrina del Supremo, es necesario que no se pueda hacer en el país dónde se cometió.  También acusó a Ghasoub al Abrash del atentado contra las Torres Gemelas basándose en dos cintas de vídeo de los edificios. El tribunal que lo juzgó dejó en absolución la petición de 74.334 años de cárcel porque la acusación «se montó sobre suposiciones y conjeturas».

Otro caso de fuera de nuestras fronteras, el secuestro del trasatlántico italiano Achille Lauro le llevó a meter en la cárcel de forma preventiva al sirio Monzer al Kassar durante 14 meses. Fue absuelto.

También intentó actuar contra el primer ministro italiano Silvio Berlusconi, por el caso Telecinco, y en el camino se llevó por delante al ex presidente de la Once Miguel Durán, absuelto de una petición de 14 años de cárcel y 103 millones de euros.

Lo mismo les sucedió a los 18 imputados por fraude en el caso del lino, un escándalo que dio el golpe de gracia al sector y a políticos como Nicolás López de Coca.

Más reciente fue su inopinada irrupción en el caso del ácido bórico para imputar a los peritos que denunciaron la manipulación de su informe, en una decisión que fue anulada por la juez Gemma Gallego. Su actuación fue rápida y precipitada, lo que contrasta con la lentitud en otros casos, como cuando pidió seis meses después del 11-M 200 cintas con conversaciones de implicados que permanecieron durante meses sin ser traducidas. O a la hora de investigar el caso del chivatazo policial a ETA durante la tregua.

La droga ha sido otra de las grandes cruzadas del magistrado. La operación Nécora, en junio de 1990, fue espectacular. Comandando un contingente de 350 agentes y supervisando toda la actuación desde un helicóptero, pareció que la acción desentrañaría una gran trama de narcotráfico gallego. Posteriormente, el Supremo redujo a la mitad las penas de los acusados.

Tampoco tuvo suerte con el despliegue policial que se realizó en su día para retener al Privilege, un buque en el que supuestamente se transportaba droga y que fue interceptado cuando navegaba a 250 millas al suroeste de Las Palmas. Nadie encontró estupefacientes pese a que el buque fue registrado durante meses y casi desguazado.

La crítica d'EM a la feina de Garzón és contundent. Li critica tot el que resumim a continuació:

1. Voler processar Osama bin Laden sense saber que per jutjar un delicte a l'Estat espanyol cal que aquest delicte no pugui jutjar-se en el país on es va cometre.

2. Va acusar Ghasoub al Abrash de cometre l'atemptat contra les torres bessones a partir de suposicions i conjectures.

3. Empresonar durant catorze Monzer al Kassar per haver participat presumptament en el segrest de l'Achille Lauro, el qual posteriorment fou absolt.

4. Imputar Silvio Berlusconi, aleshores president d'Itàlia i que no fou jutjat, i Miguel Durán, expresident de l'ONCE, que posteriorment fou absolt, per la seva presumpta participació en l'anomenat cas Telecinco'.

5. Imputar 18 persones per haver comès un presumpte delicte en el cas del lli, les quals finalment foren absoltes.

6. Imputar el pèrits del cas de l'àcid bòric en lloc d'acusar d'un presumpte delicte els seus caps.

7. No traduir 200 cintes amb converses de presumptes implicats en l'11-M.

8. No investigar el chivatazo policial que suposadament va permetre que un presumpte implicat en la xarxa de finançament d'ETA pogués fugir. 9. Dur a terme l'Operació Nécora, que posteriorment va comportar que les persones jutjades fossin condemnades a la meitat de la pena que demanava. 10. Ordenar l'abordatge del vaixell Privilege amb la intenció de buscar droga, la qual mai no es va trobar.

A més a més de tots les casos instruïts per Garzón que han acabat desinflant-se en major o menor proporció, EM utilitza diverses expressions que afegeixen un valor negatiu a la tasca instructora del jutge espanyol: "su inopinada irrupción en el caso del ácido bórico", "su actuación fue rápida y precipitada, lo que contrasta con la lentitud en otros casos", "parecía que desentrañaría una gran trama de narcotráfico gallego" i "Nadie encontró estupefacientes pese a que el buque fue registrado durante meses y desguazado".

EM devia entendre que no havia castigat prou Garzón i l'endemà li dedica una notícia, com ja hem dit titulada "El top ten' de las hazañas del juez estrella' emmarcada amb un avantítol com "Un instrucitor polémico" i amb el subtítol "La carrera de Garzón aparace salpicada de instrucciones mastodónticas que han acabado en fiasco". El context de la notícia, doncs, queda clarament definit a partir de la utilització de polémico, hazañas, salpicada, mastodónticas i fiasco. EM continuarà criticant la feina com a instructor del jutge espanyol.

De fet, es tracta de més del mateix, atès que el diari, que publica una notícia que no és signada per cap periodista sinó per un genèric EL MUNDO, repeteix els casos del dia anterior, però ara els numera i els titula, la qual cosa fa més visible allò que critica. Endemés, l'emmarcat de la notícia (avanttítol, titular i subtítol) són més durs. En aquesta notícia, el diari assenyala deu instruccions no reeixides de Garzón:

 

Una condena contra España (arran de la utilització de pràctiques il·legals en l'interrogatori dels acusats en l'Operació Nécora)Cintas islámicas sin traducir (on apareixen posteriors implicats en l'11-M)Procesar a Osama bin Laden (per l'atemptat de l'11-S)Caso TelecincoCaso del linoAl Kassar (un presumpte traficant d'armes sirià que fou absolt del delicte de què se l'acusava)Chapuzas costosas (l'abordatge del vaixell Privilege). De fet, el títol de l'apartat no s'adiu amb el seu contingut perquè només assenyala una "chapuza costosa".El chivatazo (a un suposat membre de la xarxa de finançament d'ETA).Olvidos (es refereix al fet de no prorrogar el termini de l'embargament preventiu de les herriko tabernas en el procés de liquidació patrimonial de Batasuna). Només parla, però, d'un oblit. Per tant, passa el mateix que en el punt setè.Imputar a los peritos denunciantes (els del cas de l'àcid bòric).Com es pot veure, del top ten' d'instruccions no reeixides que remarca EM a la notícia que ara acabem de comentar, nou surten el dia anterior, però menys destacades i, com veurem, amb menys comentaris crítcis amb Garzón.  A continuació volem mostrar diverses al·lusions crítiques amb la feina instructora de Garzon. Per seguir-ho millor, les assenyalarem d'una en una de manera separada:

 

1. "Fue uno de sus primeros casos [l'Operació Nécora] en la Audiencia Nacional y también uno de los primeros que utilizó para desplegar las dotes mediáticas que han sido un basamento esencial de su carrera." EM critica Garzón per utilitzar les detencions i la seva repercussió mediàtica com a mitjà per promocionar-se professionalment i socialment.

 

2. "La Corte de Estrasburgo censuró una de las prácticas favoritas del superjuez: someter a los sospechosos a largos períodos de intervención de sus comunicaciones, en secreto y sin control judicial." EM critica la manera de treballar de Garzón durant l'estada dels detinguts en seu judicial, és a dir, durant la seva estada a l'Audiencia Nacional espanyol. Com es pot veure, són acusacions concretes i gens banals.

 

3. "Así sucedió, entre otros casos, cuando la Comisaría General de Información quiso pinchar los teléfonos de miembros de células islamistas que venían siendo investigados desde 2002, varios de los cuales aparecieron luego relacionados con el 11-M." EM critica Garzón un cas d'omisisó. Afirma que el jutge espanyol no va voler "pinchar los teléfonos de miembros de células islamistas". En primer lloc, cal remarcar que, com passa massa sovint, no hi ha el més mínim respecte a la presumpció d'innocència pel que fa als "miembros de células islamistas". I, en segon lloc, el diari hauria d'aclarir si Garzón va decidir no punxar els telèfons de què parla EM perquè la Comisaría General de Información no aportava prou proves que relacionessin aquestes persones amb una presumpta pertinença a "células islamistas" o per manca de diligència. El diari dóna per sobreentesa la segona possibilitat, però no ofereix cap dada que permeti al lector/a la lectora arribar a aquesta conclusió.

 

4. "En el sumario contra Abu Dahdah, Garzón llegó a procesar a Osama bin Laden, uno de sus brindis al sol al calor de la denominada justicia universal." En aquesta oració trobem dues crítiques a Garzón: l'expressió "llegó a procesar", que és una mostra de reprovació (molt diferent pragmàticament de l'opció "procesó") i el sintagma nominal "uno de sus brindis al sol", una crítica explícita a la decisió del jutge espanyol.

 

5. "Finalmente, ni Berlusconi se sentó en el banquillo ni los que sí lo hicieron no fueron condenados." En aquesta oració, la crítica d'EM es manifesta en la utilització de la correlació "ni...ni" que mostra una intervenció de la persona que escriu la notícia, la qual valora negativament l'acció de Garzón de jutjar Berlusconi i els altres imputats pel cas Telecinco.  Per exemple, el periodista que redacta la notícia hauria pogut escriure una oració pragmàticament molt diferent com ara: "Finalmente, Berlusconi no se sentó en el banquillo y los que sí lo hicieron no fueron condenados."A més a més, tenim l'afirmació empírica que els imputats foren considerats innocents en la sentència del cas.

 

6. "E1 caso Telecinco no ha sido el único proceso de Garzón que se ha saldado con una clamorosa absolución." L'adjectiu clamorosa evidencia explícitament l'opinió del diari pel que fa a la instrucció de Garzón en el cas Telecinco.

 

7. "Una de las habilidades de Garzón es imprimir a los procesos los ritmos temporales que le convienen. Esto explica que unos casos sean acelerados, mientras que otros duermen el sueño de los (in)justos." La darrera paraula, que permet de fer-ne dues, justos i injustos, és un joc de paraules que permet críticar Garzón perquè, a més, s'associa a l'expressió "dormir el sueño", clarament negativa per a Garzón en aquest context, sobretot, en el sentit de "dormir el sueño de los injustos", atès que explicita el pitjor que es pot dir d'un jutge, que és injust, ja que desqualifica de manera radical la feina que fa.

 

8. "La irrupción colateral de Garzón en el 11-M se llevó por delante a dos peritos que, tras denunciar a sus superiores por cambiar un informe sobre el ácido bórico hallado a un acusado, vieron cómo sus jefes eran exonerados y ellos, imputados. La juez Gallego corrigió el entuerto." En aquest fragment tenim diverses referències negatives a la feina com a instructor de Garzón. En primer lloc, "la irrupción colateral", que implica que el cas no té res a veure amb el jutge espanyol. En segon lloc, l'expressió "se llevó por delante" implica que la intervenció de Garzón no fou adequada segons EM, ja que el diari espanyol mai no escriuria que un jutge "se llevó por delante" algú que considerés un delinqüent o un possible delinqüent. En tercer lloc, la segona oració té remiscències quixotesques ja que una altra jutgessa "corrrigió el entuerto", és a dir, una persona assenyada va rectificar la bestiesa comesa per Garzón. I, en darrer lloc, tenim un silenci clamorós: EM no explica que les persones finalment imputades han estat absoltes recentment.

 

Al llarg de tots aquest punts hem vist com EM transmet d'una manera sistemàtica una imatge de Garzón com a Garzón malo.

Encara hi ha més, però. En aquesta mateixa notícia, EM insisteix a criticar com instrueix Garzón. Veiem-ho.

La notícia que comenten comença com segueix:

Entre todos los títulos que ostenta, hay uno que nadie puede discutirle: Baltasar Garzón es el miembro más privilegiado de la carrera judicial. Es el juez al que se conceden más permisos para viajes nacionales e internacionales, conferencias y eventos de todo tipo, es el único al que se le ha permitido dejar el Juzgado para residir durante un año y medio en Nueva York con una licencia de estudios y siempre ha sido librado de todas las denuncias que ha recibido, pese a que vocales del Consejo General del Poder Judicial reconocen en privado que más de una vez ha sobrepasado la raya de la infracción disciplinaria y pese a que la Inspección Judicial ha propuesto en varias ocasiones -en ninguna con éxito- que sea sancionado.

Les referències a un tracte de favor envers Garzón són constants, amb la consegüent interpretació negativa que implica la interpretació que en fa EM: "el miembro más privilegiado de la carrera judicial", "el juez al que se conceden más permisos", "es el único" que té una llicència d'estudis sense perdre la plaça i "siempre ha sido librado de todas las denuncias que ha recibido".

Per acabar, volem reproduir un paràgraf molt significatiu:

En el seno de la Judicatura, Garzón no es considerado ni un buen jurista ni un buen instructor. Pese a su popularidad y al impacto inicial de sus actuaciones, a la postre resulta ser uno de los más desautorizados por los Tribunales que han examinado sus mastodónticas instrucciones. Lo que siguen son algunos ejemplos.

Segons EM, els membres de la Judicatura no tenen gaire ben considerat Garzón perquè no és un bon jurista ni és un bon instructor. Una mostra de tot plegat és el fet que és un dels jutges que ha estat més desautoritzat per altres òrgans judicials. A més, critica les dimensions de les seves instruccions, que el diari espanyol qualifica de mastodónticas.

2. Garzón bueno

Al llarg de tot aquest article hem constatat com EM fa una crítica constant de la feina de Garzón com a instructor. s el que hem anomenat el Garzón malo. Però, garzón té una altra imatge per a EM. També hi ha el Garzón bueno. La pregunta és clara: quan hi ha un Garzón bueno segons EM?

Per contestar la pregunta anterior podríem aportar un bon feix d'editorials i d'articles d'opinió d'EM. Per tant, no n'aportarem cap atès que el lector o la lectora d'aquest article veurà que parlem d'una evidència quan al·ludim a l'existència del Garzón bueno.

En síntesi, el Garzón bueno apareix quan ha detingut o deté persones molt determinades. En concret, persones relacionades amb ETA o Terra Lliure i, més extensament, persones relacionades amb l'esquerra abertzale o l'independentisme català. Aleshores, les crítiques, si bé es cert que en algun cas han aparegut, no han anat al moll de l'os ni han estat sistemàtiques. I, finalment, EM ha acabat donant en tots els casos (si més no, els més rellevants) la raó al jutge espanyol.

s interessant de veure com en els casos que afecten persones relacionades amb els nacionalismes basc i català cap de les crítiques que fa EM a Garzón no surten. s a dir, aquelles pràctiques criticables que duu a terme el Garzón malo mai no són motiu de censura quan les fa el Garzón bueno.

En primer lloc, EM critica Garzón per fer instruccions mastodòntiques. Evidentment, no fa cap referència als sumaris oberts per Garzón contra l'esquerra abertzale, el més conegut dels quals és el macroprocés 18/98, que arranca amb el tancament d'Egin i Egin Irratia. En aquests casos, Garzón té l'avantatge addicional que els tribunals superiors de justícia espanyols li han donat la raó i han condemnat la gran majoria de persones que ell ha imputat. El que EM no qüestiona és fins on arriba la raó jurídica en aquests casos i on comencen les raons d'Estat.

En segon lloc, EM critica Garzón per dilatar els períodes d'instrucció en el moment que les persones detingudes són a l'Audiència Nacional espanyola. Òbviament, no hi apareix en cap moment cap cas de cap persona detinguda per presumpta relació amb ETA ni amb els nacionalismes basc i català.

En tercer lloc, EM critica Garzón per dilatar el ritme dels processos a conveniència. s de remarcar que no esmenta que per la seva intervenció i d'altres, evidentment, el macroprocés 18/98 ha trigat deu anys a tenir una sentència.

En quart lloc, EM critica Garzón per buscar l'espectacularitat i la notorietat personal amb l'objectiu de promocionar-se en determinades instruccions. En canvi, EM va elogiar que Garzón es desplacés en helicòpter a la Rioja arran de la detenció d'Arkaitz  Goitxoetxea, presumpte cap del comando Biscaia. Era una mostra de transparència ben allunyada del viatge a Galícia arran de l'Operació Nécora.

En cinquè lloc, EM assenyala que per culpa de Garzón hi ha hagut "Una condena contra España" arran de l'Operació Nécora. EM oblida de manera gens ingènua que el Regne d'Espanya va rebre una altra condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans arran de la detenció de prop d'una seixantena de persones durant l'Operació Garzón el juliol de 1992. El 2 de novembre del 2004, aquest Tribunal va donar la raó a quinze independentistes, raó per la qual va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat mai les presumptes tortures que havien denunciat. L'encarregat d'investigar aquestes presumptes tortures havia de ser Garzón. Per a EM, aquesta sentència d'aquest alt tribunal europeu no ha existit. I no ha existit perquè és una mostra de la feina mal feta pel Garzón bueno. 

Per acabar, caldria recordar totes les persones relacionades presumptament amb ETA i amb els independentismes basc i català que amb posterioritat no han estat condemnades. s a dir, persones molt sovint criminalitzades pels mèdia espanyols i catalans que finalment han estat declarades innocents o no han pogut ser condemnades per la justícia espanyola per manca de proves. En aquest sentit, cal recordar que de la cinquantena llarga de detinguts durant l'Operació Garzón foren condemnats divuit.

3. Conclusió Al llarg d'aquest article hem vist com EM construeix una imatge negativa del jutge Baltasar Garzón com el Garzón malo i com al llarg de la presentació que en fa oblida alguns casos d'aquest Garzón malo i, sobretot, oblida que per a EM existeix un Garzón bueno.