Les olimpíades que es van inaugurar aquest divendres passat a Pequín han estat objecte d’una gran atenció mediàtica. No només per la comprensible notorietat que desperta cada nova cita olímpica, sinó també per tot el debat que s’ha generat al voltant del respecte als drets humans del govern xinès i també de la política repressiva aplicada la Tíbet. Per curar-se en salut i evitar tota mena de situacions que puguin ser incòmodes per l’estat espanyol i pel govern xinès, Maria Fernàndez de la Vega i José Antonio Samaranch ja s’han encarregat de demanar als esportistes silenci, que no es parli de política. Resulta curiós i fins i tot una contradicció fer aquest tipus d’afirmació en un esdeveniment com l’olímpic. En tot cas no és el nostre paper de fer-ne una valoració política, sinó més aviat de com s’utilitza, políticament, el passat cultural.
En la cerimònia d’inauguració dels jocs olímpics de divendres es va poder veure com qualsevol referència al comunisme i a figures importants en la història recent del país com ara Mao Zedong o Deng Xiaoping quedaven relegades. El protagonisme es va centrar en les grans aportacions que la xina ha fet al món (impremta, paper, pólvora i la brúixola) i, també en les referències a Confuci que, irònicament, van ser prohibides en temps de Mao. Aquest darrer aspecte forma part d’una estratègia molt ben dissenyada per presentar-se al món. De fet l’equivalent de l’institut Ramon Llull a la xina és l’institut Confuci (140 centres oberts a més de 50 països d’arreu del món). Fins i tot els estudis i textos sobre Confuci estan substituint els clàssics marxistes en les escoles de formació del partit comunista xinès, on ara es parla més d’harmonia social que no pas de la lluita de classes i del capital (en sentit marxista, és clar).
Aquests són aspectes que són comentats sovint per molts mitjans de comunicació d’arreu del món amb una barreja d’ironia, sarcasme, respecte i fins i tot expectació. Però és important que des de Catalunya estudiem com una potència mundial de primer ordre com és la Xina, desplega tota una estratègia de diplomàcia i influència cultural a través, sobretot, de la carta de presentació de la filosofia confusionista. La política iniciada amb la constitució de l’institut i de la Fundació Ramon Llull, que finalment comptaran amb la participació del govern de les Balears, és un gran pas endavant. Ara bé, cal estar amatent a tots els canvis i d’enfocaments que es fan en l’àmbit de la diplomàcia cultural arreu del món. No seria d’estranyar que després d’aquestes olimpíades hi hagués un canvi de plantejament en la projecció cultural d’institucions com el Cervantes, els ja mencionats instituts Confuci i les diferents homòlegs. En un camp com el de la diplomàcia cultural cal seguir de prop les diferents tendències per poder posicionar-se correctament. Ara ens trobem en un punt que, amb aquestes olimpíades, serà de canvi.
