Grouxo Marx va dir un cop que ell mai seria membre d'un club que acceptés a persones com ell. s una d'aquestes frases que primer dibuixen un somriure irònic, però que després deixen pas a reflexions que van més enllà. De fet aquesta frase ens permet il·lustrar la situació de la llengua catalana a la Unió Europea. El reglament comunitari que fixa el règim lingüístic enumera les llengües oficials que reconeix. Totes elles són proposades pels estats membres de la Unió Europea. Des del mateix moment de la integració de l'Estat espanyol a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea, ja es va començar a reivindicar l'oficialitat de la nostra llengua a les institucions comunitàries.

Entrar al club de les llengües oficials (que ara té 23 membres), sense tenir un estat al darrere s'ha demostrat impossible. En canvi, hi ha un club on sí que s'accepta la nostra llengua: el de les llengües regionals i minoritàries. s en aquest club on mentalment ens ubiquen funcionaris i polítics europeus i espanyols, però on nosaltres no ens hi veiem. s un club on la llengua catalana queda al costat de llengües tan respectables com ara el frisó, que té una comunitat d'11.000 habitants, amb prop de 2.000 parlants, mentre que el català és la catorzena llengua de la UE pel que fa al nombre absolut de parlants, per sobre de llengües com el maltès, l'estonià, el letó, el lituà, el finès, el danès, l'eslovè o l'eslovac.

s així que s'han d'entendre les declaracions de la setmana passada del President del Parlament Europeu, el senyor Hans-Gert Pöttering, que es reafirmava en la negativa d'usar el català en les intervencions dels europarlamentaris. Seria obrir la porta a què potencialment s'acabessin utilitzant 33 llengües, fet que segons el senyor Hans-Gert Pöttering seria extremadament difícil. Potser la seva visita aquest dilluns a Barcelona l'ajudarà a prendre consciència de l'especificitat del cas català, si bé no canviarà d'opinió. Precisament la setmana passada el Cercle d'Estudis Sobiranistes va presentar un estudi on s'evidenciaven els incompliments dels acords que el 2005 van signar govern espanyol i les institucions europees. 

En alguns casos molt concrets s'han fet avenços, però queda clar que la llengua catalana no és oficial i no ho serà fins que així ho demani el govern espanyol. Qualsevol solució híbrida presenta i presentarà els problemes i els incompliments que ara s'han denunciat. s una decisió política més que tècnica, i els fets mostren que no hi ha voluntat política. Precisament la setmana passada es van començar a confirmar els candidats a les eleccions europees del 7 de juny: Ramón Tremosa per CDC i Raül Romeva per ICV ja han estat presentats, i Romeva s'afanyava a recordar el pacte no escrit dels europarlamentaris catalans per tractar de forma unitària temes de país, com ara la llengua.

La mateixa setmana van ser notícia unes declaracions de Quim Monzó on denunciava que la llengua catalana corre el risc de convertir-se en un dialecte del castellà. Tot plegat són notícies significatives de la importància que té la llengua per al nostre país. No és un tema menor i és de suposar que a mesura que s'acosti la cita electoral europea del 7 de juny se'n tornarà a parlar. A l'hora d'escoltar els diferents arguments dels diferents partits, però, cal conèixer els fets i diferenciar entre el bosc i els arbres, no sigui que ens trobem en una altra situació marxista, de Grouxo.