Aquesta setmana Francesc Puigpelat ha finalitzat les seves cròniques al diari Avui sobre la situació de la llengua catalana en diferents àmbits de la nostra societat i en diferents punts del país. Ha estat un treball periodístic que ha aportat una visió de conjunt de situacions sovint ja conegudes i que ha posat sobre la taula el debat sobre el que necessita la nostra llengua i cultura: lleis, polítiques valentes, classe política desacomplexada, recursos econòmics, demografia, prestigi, imaginació... El debat està servit i segurament farà bullir l'olla durant una temporada.
Precisament aquesta darrera setmana Escola Valenciana presentava la seva campanya "parla'm en Valencià" i denunciava que només el 10% dels ciutadans de la ciutat de València parla valencià habitualment, 10 punts menys respecte el percentatge registrat l'any 1993. Pel que fa tot el territori valencià, el 52% dels habitants és "competent per parlar-lo", 7 punts menys que el 1985. La situació de la llengua catalana al País Valencià és complicada, sovint complexa, i compta amb una classe dirigent que o prohibeix l'emissió del senyal de Televisió de Catalunya o bé qüestiona la unitat de la llengua o bé mira cap un altre costat quan es donen situacions de discriminació, sempre amb honroses i importants excepcions. Fer un exercici de ficció sempre té els seus riscos, però no és cap temeritat apuntar que sense una actitud tan bel·ligerant i amb unes polítiques lingüístiques que sembla que vagin més a la contra, potser la situació no seria la que és avui en dia.
No hi ha una línia d'actuació única per incidir positivament en l'avenç de la nostra llengua i de la nostra cultura. s possible que calgui una combinació d'elements: socials, polítics, econòmics, d'innovació... Cap d'ells per si sol és suficient, però tots ells són necessaris. Per exemple, un plantejament voluntarista sense un marc polític adequat es probable que generi més frustració que no pas adhesions. Aquest seria el cas de les successives campanyes que s'han fet per demanar l'oficialitat a Europa. Sense un canvi de plantejament polític per part de l'Estat espanyol només s'aconseguirà el pedaç esperpèntic de l'oficina de traducció que hi ha ara mateix. De la mateixa manera tenir un cert marc jurídic adequat per si sol no soluciona res, cal comptar amb una trama social prou sòlida, motivada, solvent i amb uns recursos econòmics necessaris per poder generar noves incorporacions a la llengua i augmentar-ne el prestigi.
Molt sovint hem analitzat la situació que es viu al Quebec o a Flandes. Potser ara seria interessant analitzar el cas de l'hebreu i del que s'ha fet a l'Estat d'Israel des de la seva fundació: creació d'un Estat nou, la diàspora jueva amb una gran diversitat de llengües, el paper de l'hebreu en la configuració de l'estat...etc. s obvi que no és un cas comparable amb el del català, però pot aportar idees interessants, i diferents, a tenir presents a casa nostra.
