El documental Els Pirineus des de l’aire que emet TV3 setmanalment ens descobreix paisatges singulars i d’extraordinària bellesa –els menys “tocats”– entre el Mediterrani i l’Atlàntic, des del Cap de Creus fins a Hondarribia, a Euskadi. Setmana rera setmana, les imatges permeten adonar-se que, a diferència de molts anys enrere, en aquestes muntanyes ara hi pasturen molt pocs ramats, fet que constata un fenomen ja conegut: a Catalunya cada cop hi ha menys pastors. La pèrdua d’aquesta activitat té moltes explicacions basades en un canvi en el model socioeconòmic del país i no es tractarà en aquesta crònica. Una de les conseqüències del declivi de l’activitat ramadera tradicional –fruit de la modernització de Catalunya– és que ha arrossegat la progressiva desaparició d’un patrimoni mil•lenari de primer ordre pel país: la cultura transhumant i els camins ramaders, utilitzats tradicionalment pels pastors per unir les pastures d’estiu (a la muntanya, als Pirineus) amb les d’hivern (a la terra baixa, com moltes parts del Vallès, l’Empordà, el Maresme, el Penedès o de les Terres de l’Ebre). Els camins ramaders estan protegits una llei estatal (Llei 3/1995 de vies pecuàries) que pot ser desplegada per les comunitats autònomes i que els considera com a béns de domini públic. Però alguns estudis publicats en els últims anys per l’Associació d’Amics dels Camins Ramaders conclouen que dels 946 municipis, només el 7% tenen els camins ramaders classificats, quan es calcula que la xarxa de camins ramaders a Catalunya podria arribar a ser de 30.000 quilòmetres, amb les enormes possibilitats d’ús que això representa. Aquests possibilitats estan reconegudes a la llei de 1995, que considera els camins ramaders com autèntics connectors ecològics entre espais naturals –sobretot en les zones més urbanitzades– i reconeix les enormes possibilitats d’aquestes vies per a l’ecoturisme i la descoberta i l’ús públic del medi (passeig, senderisme, bicicletes tot terreny, marxes a cavall, etc.), sempre que es respecti la prioritat del trànsit ramader.

Sortim de Catalunya. La Conselleria de Medi Ambient de la Junta d’Andalusia, per exemple, ha delimitat durant el 2006 en aquella Comunitat Autònoma més de 830 quilòmetres de camins ramaders i en aquestes moments ja compta amb 5.031 quilòmetres de camins ramaders delimitats. La recuperació d’aquests espais ha permès aprofitar-los per a la seva activitat tradicional ramadera, però també per a l’aplicació d’un ambiciós pla centrat en els seus usos turístics i ambientals, alhora que potencia la seva funció de corredors ecològics i de connexió entre diferents espais naturals d’aquest territori de l’Estat espanyol.

En les assenyales dates en que ens trobem pot ser un bon moment per fer una exquisida aproximació a una cultura mil·lenària –la dels pastors transhumants a casa nostra– a través del llibre Mil anys pels camins de l’herba (1995), del biòleg Ferran Miralles i el fotògraf Jordi Tutusaus. Un llibre que contribueix un xic més a salvar un patrimoni en el record d’una societat i deixa en mans de l’administració l’opció d’obrir noves oportunitats –per exemple, en l’àmbit del turisme- en determinades parts de Catalunya i al mateix temps mantenir rics testimonis del passat de Catalunya en els futurs paisatges del nostre país.