El congrés d'UDC d'aquest cap de setmana no ha deixat indiferent ningú i ha permès fer diferents anàlisis segons els interessos de cada mitjà de comunicació o sector polític del sobiranisme que l'ha volgut interpretar.
Del Congrés, però, han quedat dos elements clars: la victòria indiscutible de Duran i Lleida, que demostra una unió interna del partit sense precedents des de la Transició en una organització política catalana, i el refermament de la personalitat pròpia d'UDC dins la federació CiU.
En aquest episodi d'UDC ha aparegut una primera interpretació de la premsa: la de la capital de la metròpoli. Aquesta tan sols ha destacat les declaracions de Duran i Lleida en afirmar que UDC "no és un partit independentista", i ha obviat, evidentment, els continguts reals del Congrés i la definició confederal d'Unió.
Quan una organització o entitat es declara confederal vol dir que té sobirania pròpia per a confederar-se amb algú. És això el què molts comentaristes no han entès de manera interessada: per a ésser confederal, abans Unió haurà d'assumir la sobirania confederal. Si no és així, amb qui es podria confederar?
Per primera vegada des de la Transició, l'eix central de la discussió d'un congrés d'Unió ha estat la sobirania nacional i la independència
Duran i Lleida ha demostrat una vegada més la seva sutilesa en elevar la seva relació amb Artur Mas a "la millor de la història de la federació" però, a la vegada, el líder d'UDC ha volgut que s'interpretés que el seu plantejament polític suma i no resta. Perquè Duran mai no ha enganyat: sempre s'ha manifestat no independentista i sempre ha cregut que la seva aportació és la d'arrossegar amplis sectors de les classes mitjes, altes i sectors dels poderosos al projecte de Catalunya, evitant, amb tot, que aquests sectors conflueixin en el Partit Popular, tal i com passa al País Valencià o a les Illes, més recentment.
És també lògic, però, que CDC s'hagi posat nerviosa amb les declaracions de Duran i amb part del plantejament polític del Congrés. I també ha sigut bo que dirigents de CDC hagin criticat el Congrés: s'ha fet patent una demostració de pluralitat i de crítica en el si de la federació. Allò que haurien de tenir en compte els observadors del sobiranisme, però, és que, per primera vegada, l'eix central de la discussió d'un congrés d'Unió des de la Transició democràtica ha estat la sobirania nacional i la independència.
Cal que UDC expliqui molt millor la seva història
Això ha representat un pas endavant: el desacomplexament nacional també ha arribat a Unió. I aquest és un valor positiu per als sobiranistes que no haurien pogut ni imaginar ara fa tot just una dècada. També cal destacar que Duran i Lleida ha assolit la majoria indiscutible però que li ha calgut sumar a la seva candidatura el bloc sobiranista dels joves procedents de la Unió de Joves, encapçalats per Antoni Castellà. Castellà, doncs, es presenta amb força com un nou perfil sense complexes nacionals, i com el futur líder del sobiranisme per a l'etapa post-Duran.
L'aposta d'aquest sector independentista d'UDC ha sigut més intel·ligent que l'encapçalada per l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, el qual, amb valentia, també ha aconseguit un 20% dels vots dels compromisaris. Vila d'Abadal ha sigut una falca important i ha representat un "som aquí" de l'independentisme en una força política que ha fet de l'estratègia de la cohabitació amb el poder la seva essència.
Cal que UDC expliqui molt millor la seva història, i el llibre del periodista Francesc Canosa, Entre el sabre i la bomba, hauria de ser l'eina per a difondre el passat, el present i l'esdevenidor de la nostra democràcia cristiana.
