Els sectors més moderats i pragmàtics de CiU veien i veuen a Josep Antoni Duran Lleida com el cap de llista pel 20-N capaç de frenar les aspiracions del PP de ser decisius a Catalunya. Aquest element ha permès al dirigent d'Unió ser respectat pels sectors sobiranistes de CDC, que li atorguen aquesta funció.
Què pot passar, però, si el 20-N Duran no compleix la seva funció de frenar el PP? Aquesta possibilitat, probablement, significaria la seva jubilació anticipada o el seu retorn a la política catalana, caldria veure a on.
CiU no ha exterioritzat les greus diferències internes que pateix perquè el poder català absolut que sustenta fa que la cohesió per interessos de poder sigui molt important. Però comencen a endevinar-se fortes distensions quan aviat farà un any de la gran victòria de CiU a totes les institucions. I comença a ser hora de fer un balanç.
No només hi ha la incògnita de la política Duran, que serà validada o no el 20-N, sinó el desgast del govern d'Artur Mas, que és més evident cada dia. El seu enrocament en les retallades i la manca absoluta d'una política de comunicació fa que la crispació a l'interior de CiU es consolidi i s'estengui a una àmplia majoria de sectors socials i de la societat civil catalana.
La maldestre política del Departament de Presidència vers la societat civil i el món comunicatiu no només es manifesta amb la retallada als ajuts, sinó fent-ho sense pensar en les conseqüències, sense reflexionar en els interessos del país, i evidentment, sense cap sentit d'estat. I menys encara pensant en una perspectiva i estratègia de construcció nacional. A tots els nivells s'està estenent una animadversió cap al "conseller en cap"... Quico Homs, que després del seu fracàs al Parlament amb la gestió de l'Estatut, ara torna a fracassar amagant el president Mas... i tallant totes les complicitats i coincidències teixides durant anys pel president Pujol, a més de crear tensions i enfrontaments en gran part dels dirigents joves de CDC emergents.
Però el fracàs no és només de Presidència; els Departaments de Sanitat i Empresa i Ocupació concentren la irritació de les pròpies bases professionals i empresarials de l'entorn de CiU.
Amb aquest panorama, no emergeix el president Artur Mas, amagat darrera la prepotència de Quico Homs que no fa més que perjudicar-lo. Torna a sorgir l'esperança que Jordi Pujol posi ordre i es canviï l'equip de Presidència, Sanitat, i Empresa i Ocupació, donant pas a nous valors de CiU i al retorn d'experimentats quadres del pujolisme encara no amortitzats.
CiU tindrà, doncs, molts reptes després del 20-N. El principal, escollir entre ser els escolanets d'un prepotent PP, o encapçalar la unitat de totes les forces catalanistes per afrontar l'ofensiva centralista. No només per avançar cap al concert econòmic i el dret a decidir, sinó per construir una muralla de complicitats per defensar els eixos de la construcció nacional com la immersió, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la nostra policia, que el PP intentarà destruir com ja ha fet i ho fa a la resta dels Països Catalans.
