Una de les fortaleses de l'economia catalana és el seu sistema financer. Una desena de caixes d'estalvi, entre les quals la número 1 i la número 3 de l'Estat espanyol per volum d'actius -La Caixa i Caixa Catalunya- configuren un sistema caracteritzat per la solidesa històrica dels projectes i l'arrelament al territori. L'obsessió d'alguns sectors polítics i econòmics, especialment la banca, per induir a fusions d'entitats financeres és cíclica. Ara, en època de crisi i quan les caixes i els bancs poden acusar dificultats si es troben amb venciments de crèdits el 2008 o el 2009, torna a prendre rellevància la rumorologia' de fusions.
Però, a qui li interessa una fusió? Doncs a les nostres caixes, no. Cap d'elles troba necessària una operació d'aquestes característiques, i argumenten que pesa més l'arrelament al territori i el servei al país que no pas l'ànsia de creixement. Però als bancs sí que els interessa. Menys caixes, menys dispersió de la competència. Si en un carrer hi ha una oficina bancària i dues de caixes, millor que no pas que n'hi hagi cinc de diferents, argumenten.
La pugna, potser ideològica i social, entre bancs i caixes és històrica. Els catalans que van viure la guerra civil recordaran que les caixes van respectar la validesa de la pesseta republicana passada la II República, amb l'esforç que suposava això per a una caixa, que s'havia d'empassar aquells diners i donar-ne de vàlids al seu client. En canvi, la banca va negar la pesseta republicana, i va deixar els seus clients sense ni cinc. Aquesta solidaritat va quallar a la societat catalana, i encara avui les caixes gaudeixen d'aquesta alta valoració.
El fet és que a la banca, i també a les caixes espanyoles, els interessa que el sistema financer català es dissolgui. Per això tanta insistència. El darrer atac al nostre sistema va venir fa uns dies en un informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) fet públic fa uns dies, que manté que cal eliminar els "obstacles amb què xoquen les entitats per obtenir fons propis" i recomana "suprimir l'obligació d'una autorització de les autoritats regionals per a les fusions" i que sigui l'Estat qui les autoritzi a través del Banc d'Espanya.
La recomanació de l'OCDE implicaria suprimir una competència que l'Estatut de Catalunya estableix en l'article 120, que recull una legislació pròpia aprovada pel Parlament de Catalunya, en la qual es determina clarament que les absorcions i les fusions de caixes d'estalvis amb domicili a Catalunya han de ser autoritzades per la Generalitat.
La idea de la OCDE no és nova. De fet, fa uns mesos que han revifat els arguments de determinats sectors, concentrats a Madrid, que consideren que les comunitats autònomes no haurien d'intervenir en el sistema de caixes d'estalvi, perquè estarien viciades en les seves decisions pels interessos polítics que suposa tenir representació en els òrgans de govern de les caixes. Però, per la mateixa raó, el Banc d'Espanya també té interessos polítics, ja que el governador d'aquesta institució és nomenat pel president del govern espanyol?
Sigui com sigui, revifa l'amenaça de trencar amb més de vint anys d'autonomia del nostre sistema financer respecte a Espanya. Amb la tutela de la Generalitat sempre s'ha mantingut la independència de les caixes, i així ha de ser. O és que algú pensa que La Caixa actua al dictat de José Montilla, o que per exemple, Caixa Sabadell obeeix ordres de Manuel Bustos?
