El 30 de setembre del 2005, el Parlament de Catalunya aprovava, amb el vot de tots els partits excepte el PP, el projecte de nou Estatut. El capítol del finançament contenia, si bé tímidament, línies que permetien acostar el país als resultats que podria oferir un sistema de concert econòmic.
El model proposat pels partits catalans aconseguiria uns efectes econòmics molt positius, reduint progressivament l'espoli fiscal i incrementant la sobirania fiscal. Tot plegat, però, es va desinflar després que a Madrid, amb l'amable col·laboració dels mateixos partits que havien votat al Parlament el text, excepte ERC, passessin el raspall. Fos com fos, el nou text escrit des dels despatxos del PSOE fixava noves línies en matèria de finançament, que si bé eren poc ambicioses, sí que podrien suposar un respir temporal per a l'asfíxia que pateix Catalunya des de fa dècades. Així, el 9 d'agost del 2006, després d'un referèndum i de l'aprovació a les Corts espanyoles, entrava en vigor el nou Estatut de Catalunya. La conegudíssima disposició addicional tercera, l'Agència Tributària de Catalunya consorciada amb l'espanyola....
Avui han passat exactament 32 mesos, i el ministre d'Economia ja recull la seva paperassa i es prepara per traspassar la cartera en el moment més patètic de la seva gestió. Pedro Solbes plega del càrrec per cansament, però també perquè Zapatero havia de sacrificar algunes ànimes tot just un any després d'haver repetit a les urnes. La ministra d'Administracions Públiques ja ha inaugurat el TGV a Barcelona i ha posat en circulació alguns trens de Rodalies Renfe més moderns, i ha deixat clar que AENA seguirà curtcircuitant qualsevol intent de gestionar professionalment els aeroports, no fos cas que esdevinguessin una porta d'entrada i sortida a Europa i al món diferent de Barajas. Feina feta, doncs. En el cas de Solbes, també s'ha acomplert la feina: 32 mesos sense ni un sol pas per donar compliment a l'Estatut de Catalunya. Tot el contrari, ha donat molts passos per embolicar al màxim les negociacions pel nou -potser ja no tan nou després de tres anys?- finançament i enfrontar al màxim els territoris al Consell de Política Fiscal i Financera.
I potser, amb una mica de sort, es podrà apuntar un nou punt en el seu expedient polític. Si ho ha deixat tot prou ben lligat, l'Estat oferirà a Catalunya les engrunes d'un pastís ressec i grapejat pels seus amics del PSOE. Tot just 1.200 milions d'euros, que ben mirat, seran ben destinats si fan que el tripartit es trenqui per les batusses entre ERC i el PSC. Al PSOE, per donar per bons els seus objectius, només li falta fer caure el darrer residu nacionalista que queda a l'Estat espanyol. Amb Euskadi ho ha aconseguit. Sense manies, només amb la legalitat d'unes eleccions tramposes, i per tant no legítimes per motius evidents, els socialistes han desbancat el PNB.
L'alacantí que mai no ha patit els efectes del dèficit fiscal al País Valencià marxarà content, al cap i a la fi. Però marxarà essent un ministre que va tenir el coratge de negar que l'Estat espanyol patia els efectes d'una crisi financera global, quan mig món ja feia temps que parlava de crisi i havia endegat mesures dràstiques per aturar al màxim el cop.
