Cap executiu de Madrid, sigui quin sigui el seu color polític, ha fet cessions en matèria de finançament perquè cregués en l'Espanya de les autonomies o en l'Espanya federal. Si el PSOE o el PP s'han avingut a obrir la caixa de l'Estat per satisfer necessitats dels territoris ha estat per obtenir a canvi un vot en el debat d'investidura o el suport durant tota una legislatura. I l'estratègia sempre ha funcionat per la part estatal, mentre que el peix al cove de Catalunya ha donat com a resultat quatre rals, que sovint han acabat essent tres perquè els pressupostos no s'han executat en la seva totalitat.
Als anys vuitanta, les autonomies obtenien majoritàriament els seus recursos de les transferències que rebien de l'Estat. Però el 1993, quan el PSOE va perdre la majoria absoluta, CiU va posar sobre la taula una exigència a canvi del seu suport incondicional a Felipe González: l'Estat hauria de cedir el 15% de l'IRPF a les comunitats autònomes. I es va aconseguir, però al cap dels anys ha quedat demostrat que l'impacte de la recaptació d'aquest impost en les finances catalanes ha estat molt limitat, perquè per la seva naturalesa, beneficia les comunitats que més creixen, i no pas les més riques.Però el 1996, el PP d'Aznar guanyava les eleccions però necessitava aliances per formar govern. La federació nacionalista estava disposada, com sempre, a intercanviar el seu vot per una penyora econòmica. Aznar els va oferir el 30% de l'IRPF, a Catalunya i a tothom qui ho volgués, sense que en cap moment la cessió d'aquest impost respongués a una veritable voluntat de descentralitzar o de crear un model de finançament basat en la transparència i les necessitats objectives de cada territori. Només argumentacions de conjuntura política.
s en aquest context que es va produir el pacte del Majèstic entre Aznar i Pujol, que va estar vigent entre el 1997 i el 2001. Els resultats, però, també van decebre. La dependència d'un sol impost, l'IRPF, va desvirtuar les esperances convergents, i a més, les comunitats socialistes que no van signar el pacte (Castella -La Manxa, Extremadura i Andalusia) es van veure perjudicades perquè se'ls va assignar una població inferior a la real.
Als pocs mesos d'haver firmat l'acord, el president de la Generalitat va advertir Aznar que volia un sistema de finançament propi i bilateral com el del concert basc. CiU pretenia reduir les aportacions catalanes a la caixa de l'Estat en 400.000 milions de pessetes, en considerar que el dèficit fiscal limitava el creixement del país. Així, el 25 de juliol del 2001, es signava un nou model de finançament amb el PP, pel qual se cedia a les comunitats una cistella d'impostos (33% de l'IRPF, 35% de l'IVA, i 40% o 100% d'impostos especials).
El 2003, el govern tripartit va tornar a posar sobre la taula el debat sobre el finançament amb la reforma de l'Estatut. Cinc anys després, els resultats són nuls. Potser perquè Madrid ja no té cap interès electoral en els partits catalans. No necessita ningú per governar, i en tot cas, la majoria de vots del govern de Catalunya els té assegurats amb el PSC.
