El senyor Josep Piqué insistia fa ben poc en què alguns empresaris catalans es miraven amb recel el projecte de nou Estatut aprovat, perquè el sector empresarial català té por de les reaccions que poden derivar-se de les propostes catalanes per part dels polítics de Madrid i de la societat espanyola. Artur Mas afirmava recentment que alguns empresaris del nostre país li havien demanat seny. És sabut que els dirigents empresarials no són amants de parlar massa, no els agrada mullar-se públicament, tot i que tothom coneix què pensen en realitat. Tenen por que la proposta catalana creï anticossos a l’Estat espanyol, en forma de boicots per exemple, i tenen pànic que les seves afirmacions apareguin signades i que això els pugui perjudicar en qüestió de relacions. Opten, doncs, per filtrar els seus pensaments sense que constin els seus noms i així obtenir els resultats desitjats sense despentinar-se. Aquest comportament previsor i poruc és força extrapolable al gremi d’empresaris a nivell planetari, però si és cert que els catalans en són clarament representatius. Val a dir que seria injust posar-los a tots al mateix sac, però tothom sap quines són les actituds majoritàries. Bona part de la clientela de l’empresa catalana es troba en territori espanyol, i una creixent animadversió  pot tenir certa repercussió en l’economia catalana, incloent-t’hi les butxaques dels empresaris. Però a Catalunya hi ha molts professionals que arrisquen i que es comprometen amb els seu país. Filòsofs, historiadors, periodistes, professors, actrius i actors, i un llarg etcètera. Els catalans perceben amb decepció que els empresaris s’emparin sempre en l’excusa de la seva responsabilitat pel que fa a l’estabilitat econòmica i que no facin un gest de valentia comprometedor. És cert que alguns no comparteixen la idea de país majoritària, però la societat catalana enyora  empresaris coratjosos que es posin al davant a l’hora de portar Catalunya cap a majors graus de llibertat.  Suposem que molts d’ells tenen “problemes d’agenda”...