Un dels problemes bàsics de l'economia catalana, i més encara de la de l'Estat espanyol, és la seva baixa productivitat en relació a la despesa per a capital humà, i en conseqüència, una pèrdua de competitivitat respecte a d'altres regions amb característiques similars. Evidentment, reduir la distància entre el capital invertit i la productivitat és una tasca fonamentalment de l'empresa, però els governs també poden aportar el seu gra de sorra. Un estudi elaborat del departament d'Economia de la Generalitat, inclòs en la col·lecció Documents de l'Acord Estratègic apunta tres elements clau sobre els quals les administracions públiques poden incidir per incrementar la productivitat: fomentar una millor educació, una major dotació de capital per treballador i una harmonització més gran en els papers dels diferents actors econòmics, per exemple a través de processos de clusterització. Aquests plantejaments només es poden fer a llarg termini, aïllats dels cicles electorals en què sovint es veuen immersos els governs, necessitats d'obtenir rèdits a curt termini de cara al ciutadà.

L'estudi, elaborat per l'economista Ramon Palà, analitza les estratègies de competitivitat de diverses regions industrials que mantenen certes analogies amb Catalunya. s el cas, per exemple, de la regió nord-americana de Massachusetts, que ha fet el pas de la manufactura tradicional a les biociències. En el cas de Finlàndia, l'èxit rau en el model educatiu. L'estudi constata que no hi ha diferències significatives entre el model finès i el català pel que fa al nombre d'hores lectives, l'esquema educatiu o la despesa per alumne, però sí que hi ha grans diferències en l'atenció donada al professorat. Finlàndia intenta captar un professorat excel·lent, proveir-los d'un reciclatge constant i donar-los un reconeixement social. També es destaca el cas de Rhône-Alpes, que ha basat la seva estratègia en la iniciativa privada per aconseguir fons estatals de Recerca i Desenvolupament, o Euskadi, amb un sector secundari més important que a Catalunya gràcies a la planificació estratègica de la política industrial.

Allò més destacat d'aquest informe és que, reconeixent el potencial econòmic de Catalunya, fa una crida a l'administració perquè hi esmerci tots els esforços que calgui, com han fet ja altres governs d'Europa i els Estats Units, creant models econòmics i socials d'èxit.