Els partits catalans ultimen l'anomenada carta catalana pel finançament. Es tracta, sembla, de determinar fins a quin límit estaríem els catalans disposats a rebaixar les nostres aspiracions financeres davant el PSOE en la negociació del nou finançament que estableix l'Estatut de Catalunya. 3.500 milions, 3.800 milions, 5.200 milions... El ball de xifres ha començat, amb disputes entre els partits del front comú per si un filtra una quantitat suposadament pactada o l'altre es nega a acceptar tal altra xifra. Tot plegat, un parell de titulars diaris a la premsa.
Però, i si en comptes de plantejar la negociació a Catalunya en base a una xifra que pugui molestar més o menys l'executiu espanyol i els barons regionals del PSOE anticatalans l'objecte de debat fos què fer quan Madrid constati que no complirà la llei fonamental del nostre país? I fer una carta catalana sobre com quedaran els serveis del nostre país, amb xifres precises incloses, quan no arribin els diners necessaris per cobrir la cobertura d'uns serveis que l'Estat va traspassar íntegrament a les comunitats autònomes?
Aquests darrers dies, dos dels partits que formen el front comú, PSC i CiU, s'han enfrontat públicament, probablement per un afany de protagonisme, i han tornat a sortir els retrets. El PSC acusava CiU de la situació de precarietat econòmica del Principat perquè "el pacte del Majèstic va ser nefast per a Catalunya", i CiU apellava a la dependència del PSC respecte al PSOE per posar de relleu les oportunitats que Catalunya ha perdut en els darrers anys per no defensar els interessos catalans amb prou força. A Madrid es freguen les mans. I no els interessa el més mínim quina xifra acordaran com a límit les forces catalanes. De fet, com va recordar el ministre Solbes, a qui no li agradi la proposta estatal, que es faci fotre, com diu la Constitució espanyola.
Tot i que uns i altres donen les seves pròpies xifres, tots coincideixen a dir que aquesta quantitat ha de ser "secreta", per no donar pistes a l'enemic. Com si a algú li importessin les necessitats de Catalunya i els seus arguments. Tot i així, el mateix cap de CiU, Artur Mas, bescantava a la ràdio la setmana passada que la proposta catalana de finançament que negocia la federació nacionalista amb el govern català està per sobre dels 3.500 milions d'euros d'increment.
Ja hi ha una pista, doncs. Però CiU juga oficialment amb la xifra de 5.200 milions, conscient que això no és un mínim sinó un màxim. La Cambra de Comerç, una institució sempre respectada, veu com a quantitat justa un increment de 3.800 milions d'euros. Mentrestant, per Madrid i per cercles econòmics corre que Pedro Solbes està disposat a incrementar en uns 12.500 o 13.000 milions d'euros -el 1999 es va produir una aportació extra de 12.672 milions d'euros al finançament de les comunitats autònomes- els diners a repartir entre totes les comunitats autònomes. Si fem números, és impensable que Catalunya pugui quedar-se amb prop del 30% dels nous recursos.
Sigui com sigui, s'especula amb dues dades per fer públic que ja hi ha acord entre les forces catalanes. O l'11 de setembre o el 29 de setembre, just abans del debat de política general al Parlament.
