Els alts càrrecs de les entitats financeres catalanes recuperen aquests dies un discurs que any rere any han de pronunciar el dia que presenten els resultats econòmics de l'exercici. Han de desmentir que hi hagi moviments de rescat per fusionar entitats, ja sigui per expansionisme d'alguna caixa o perquè alguna altra, sempre segons la rumorologia de la premsa, estigui a punt d'ofegar-se. A la mateixa pregunta de sempre, si es preveuen fusions, sobretot en un context de crisi, la resposta de sempre: cap caixa catalana està en una situació complicada, la seva solvència és sòlida i no hi ha motiu per escapçar el sistema financer català, caracteritzat per l'arrelament al territori de la majoria de les seves entitats.

A més, aquestes entitats expliquen per activa i per passiva que una fusió entre caixes del mateix territori tindria poc sentit econòmic, ja que l'expansió de les deu entitats financeres del país dels darrers anys ha fet que la majoria de les caixes ja tinguin presència en totes les comarques. Per tant, addueixen els directius, si alguna fusió tingués sentit, seria entre caixes de diferents comunitats autònomes. D'altra banda, cal insistir en què si bé és cert que alguna entitat financera es pot trobar en alguna dificultat per la seva excessiva exposició als actius immobiliaris, en cap cas és una situació que l'aboqui a la crisi, ja que les entitats catalanes, i la majoria d'espanyoles, gaudeixen d'uns fons de provisions sòlids que fan de coixí, a diferència del que pugui passar amb altres sistemes financers com el britànic, en què els actius dels bancs són de major risc i moltes inversions es fan sense xarxa protectora.

Per què doncs, molts insisteixen que a Catalunya calen fusions? Una insistència que ve de la metròpoli espanyola, però que també ha proclamat un alt directiu del Banc Sabadell aquest 2009. En el cas del banc vallesà, el motiu és obvi, fer la competència a una entitat financera arrelada a una comarca, amb una potent obra social, és difícil. Però en el cas de Madrid? Senzillament, no agrada el sistema de caixes català, caracteritzat per una gran autonomia en la presa de decisions i per una clima de bona entesa entre els diferents governs, tant la Generalitat com les diputacions i els consells comarcals, i els consells d'administració de les entitats. Els directius lloen la independència amb que treballen i la col·laboració que reben de les institucions catalanes.

A la vegada, la ciutadania tradicionalment ha rebut molt bé les entitats financeres, que si bé són empreses que cerquen beneficis econòmics, han sabut traslladar part d'aquest a la millora del benestar dels ciutadans i en molts casos, han contribuït de forma decisiva a l'empenta cultural del país. Evidentment, això no agrada a Madrid. I què millor per debilitar el sistema de caixes que escampar que algunes caixes desapareixeran si no van a la fusió. La història ha demostrat que això és fals. Aquest 2009, Caixa Sabadell compleix 150 anys i altres caixes ja han superat el segle de vida. Alguna cosa es deu haver fet bé.