Des que l'agost del 2008 els partits catalans van signar un pacte de sang -desfet tot just un mes després i sense cap xifra pública- pel qual establirien una xifra que marcaria els mínims acceptables per donar el sí al nou finançament que proposés el PSOE; que un sol número s'ha convertit en la clau de volta de tot un sistema de finançament. Naturalment, l'increment de recursos que aporti el sistema és un baròmetre important per determinar si ens convé més que el que CiU va pactar el 2001, però en cap cas es pot donar per vàlid només per la xifra mediàtica. Perquè hi ha mil maneres de vendre una xifra mediocre com a bona.
Entre els arguments més usats pel PSC, i també en privat per alguns dirigents al govern d'ERC, en aquest sentit hi ha el "val més això que res", "si no ho agafem, ens quedem sense ni un euro de més". I pel que fa a CiU, fa unes setmanes va dir que exigia 5.600 milions d'euros, de forma progressiva i no pas en un sol any. Comptat i debatut, els experts en finançament i dèficit fiscal de Catalunya calculen que la xifra podria situar-se en la forquilla dels 1.500 i els 2.000 milions extra, tenint com a referència que l'Estat posaria sobre la taula entre 9.000 i 10.000 milions per repartir, ja que es quedaria amb el 50% de la despesa pública.
Aquesta setmana coneixerem la xifra màgica, però si es mou en aquests paràmetres, serà ridícula per a Catalunya. Cal recordar que el Govern va fer una estimació de la xifra que necessitaria Catalunya només per cobrir les necessitats actual, i aquesta era de 3.500 milions. Ara, mesos després d'aquell càlcul, ni el Govern ni cap dels seus socis compten ni amb aproximar-s'hi.
Si la xifra és baixa, Solbes dirà que siguem comprensius, que hi ha crisi, i que el 2010 en rebrem molts més. Ens donaran percentatges per demostrar que Catalunya té el tros de pastís més gran, encara que el pastís que han comprat sigui minso. A repartir entre 17, ja pot ser gran.
En qualsevol cas, seria un error que els partits valoressin el seu suport al sistema de finançament autonòmic en funció d'una sola xifra. Potser la xifra serà mínimament acceptable, però els canvis de maquillatge que ha fet l'equip de Zapatero no són un gir radical, i encara pitjor, consoliden l'estat de les autonomies i allunyen l'Espanya federal que Pasqual Maragall emula a les seves memòries L'Oda inacabada.
El conseller Castells havia dit que com a màxim, s'havia d'anivellar entre el 65% i el 75% de la despesa en serveis fonamentals, per tal que la resta quedés alliberada perquè el Govern l'executi com consideri oportú. Però si efectivament l'Estat anivella el 80% dels diners, que obligatòriament s'hagin de destinar a Educació, Sanitat i dependència, i a sobre el que sobri retornar-ho per contribuir al fons de suficiència, val més que pleguem. Catalunya pot anar molt més enllà de cobrir serveis bàsics, i si Zapatero se'n surt, aconseguirà tenir una sèrie de colònies repartides a les quals els aboca un cop a l'any el pinso perquè alimentin la gent i prou.
La xifra és important, però encara ho és més el rerefons de la proposta, clarament autonomista i limitadora de les possibilitats de creixement del país.
