D'ençà del 30 de setembre del 2005, quan tots els grups polítics del Parlament excepte el PP van aprovar un Estatut prou ambiciós per al país també en matèria financera -aquell model de finançament establia les bases d'un concert econòmic proposant la bilateralitat amb l'Estat i la recaptació del 100% de la cistella d'impostos-, ha plogut molt.
Tant, que s'han invertit els papers de CiU i ERC. Els republicans no van votar l'Estatut per insuficient, mentre que CiU, que havia pactat la retallada del text català amb Zapatero, es feia la foto del triomf per un gran Estatut. Ara, ERC vota entusiasta el finançament sorgit del pacte amb Madrid, i CiU brama amb campanyes a tots els mitjans de comunicació que aquest finançament no serveix per a res i que és il·legal.
El nou model de finançament és el peix al cove del tripartit, però val a dir que aquest peix pesa força més que els que va pescar CiU el 1996 amb el Pacte del Majestic i la seva reedició del 2001. I això cou a casa dels convergents. En les circumstàncies actuals, amb un dèficit que ja arriba al 10% del PIB català, aquest nou finançament pot tapar forats, i fins i tot, reduir una mica el dèficit, però ni de bon tros té res a veure amb el model que plantejava l'Estatut aprovat pel Parlament el 2005. Sí que té a veure amb el resultat de la negociació entre Mas i Zapatero, que va suposar l'acceptació per part de Madrid d'un nou text, "cepillado" en paraules d'Alfonso Guerra.
Arribats a aquest punt, ara tots donen la culpa a l'Estatut, menys el PSC i ICV, és clar. ERC admet que no és el millor finançament per a un partit independentista, però que l'Estatut no donava per a més. Peix al cove, doncs, en comptes de plantar-se. Per a CiU, el nou model és "il·legal" perquè no compleix un Estatut que la mateixa CiU va beneir com el gran avenç, i que ara no pot beneir senzillament perquè és a l'oposició. Les xifres del darrer finançament de CiU-PP i les actuals són incomparables: 225 milions d'euros enfront dels 3.800 milions addicionals que preveu el nou model.
I curiosament, l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, advertia no fa ni dos anys dels perills de "l'Estatut de la Moncloa", com ell anomenava el pacte Mas-Zapatero abans de fitxar per CiU. Aleshores, al llibre Estatut, aeroports i ports de peix al cove (Editoral 3i4), Tremosa afirmava: "el resultat zero euros per a Catalunya és possible amb el finançament previst per l'Estatut de la Moncloa. No es pot saber, doncs, quants diners de més rebrà la Generalitat, entre d'altres coses perquè no depèn d'ella mateixa". També afegia que "el pacte del Tinell (2003) presentava algunes ambigüitats, però suposava un clar avenç en relació al model de finançament dels estatuts vigents".
Ara, la culpa no és de l'Estatut, sinó de les males arts negociadores del tripartit, assegura CiU.
Sigui com sigui, ara ve un nou capítol important, el desplegament de l'Estatut. I aquí tornen les dures negociacions. Sempre que el Tribunal Constitucional no destrossi massa el text i aleshores no valgui la pena negociar res. Tots els partits, també CiU, haurien de fer front comú per al desplegament de l'Estatut, i per una vegada, deixar al marge els interessos partidistes i pensar en el país.
