Diumenge Catalunya triarà un nou Parlament, i d'aquí en sortirà un nou govern. Durant els quinze dies de campanya, els candidats asseguren tenir fórmules màgiques per a treure el país de la crisi econòmica.
Algunes propostes són directes, com el concert econòmic de CiU, però basades només en suposicions sobre la importància que pugui tenir la federació nacionalista a Madrid després de les eleccions espanyoles. D'altres, com les d'ICV, es limiten a prometre "solucions d'esquerres", sense especificar en què consisteixen les mesures econòmiques d'esquerres. I d'altres, com Solidaritat Catalana per la Independència (SI), repeteixen tota mena de xifres que demostren l'espoliació fiscal que pateix Catalunya i què podria fer el país per sortir de la crisi si no formés part d'Espanya. SI ofereix xifres autèntiques, i té raó quan diu que una Catalunya lliure tindria un Estat del Benestar més potent i un teixit econòmic de nivell europeu.
Però CiU, ICV i SI, els tres partits que més parlen de la crisi en campanya, saben que aquesta malaltia no la podem guarir des d'una Catalunya autonòmica, que agradi o no, serà la Catalunya que tindrem el 29-N quan s'hagi de posar en marxa un nou Parlament i un nou executiu. En aquesta Catalunya autonòmica, el rumb de la crisi i els tempos de recuperació els marcaran l'Estat espanyol, la UE i sobretot els EUA. Per què Alemanya, el Regne Unit o França ja són en una fase de recuperació econòmica i Catalunya tot just s'aproxima a la recessió? Doncs perquè les polítiques econòmiques més bàsiques que han aplicat ja els estats abans anomenats no depenen de Catalunya, sinó de l'Espanya del PSOE, la mateixa que va trigar més de divuit mesos a reconèixer que hi havia crisi econòmica, mentre que a tot el món ja s'havien posat en marxa mesures de xoc.
Per això, el nou govern català tindrà un escàs marge de maniobra. I per això també CiU no té tota la raó quan acusa el tripartit de ser el responsable de la crisi. Artur Mas, de formació econòmica, sap molt bé que les finances de la Generalitat, certament tocades i amb un endeutament net preocupant per al 2011, no són responsabilitat exclusiva del govern actual. Evidentment, el tripartit té responsabilitats en la gestió del pressupost que s'hagi fet, de moltes partides absurdes, que d'una forma o altra també eren presents al govern Pujol.
L'actual govern no és l'únic responsable -més quan fou Mas qui pactà amb Zapatero un model de finançament dins l'Estatut d'escassa ambició-, cal comptabilitzar també el pes d'un model autonòmic de cafè per a tothom que espolia i escanya Catalunya. Així doncs, aquells partits que mai no han plantat cara perquè Catalunya tingui sobirania fiscal, són també responsables de la situació precària de la caixa pública catalana.
Mentrestant, les previsions de les agències internacionals de qualificació financera no són pas esperançadors per al proper govern. Posen de relleu la debilitat de les perspectives econòmiques per al país i la limitada expectativa en el creixement dels ingressos fiscals, que al seu entendre poden obligar Catalunya a prendre mesures dràstiques per complir amb el límit de dèficit per a 2011.
