Algú podria llistar amb total precisió quantes vegades en la història recent de Catalunya els partits polítics catalans han anunciat fronts comuns per defensar interessos vitals del país a Madrid? Molt probablement, no.
Però és molt fàcil comptar quants d'aquests fronts han aguantat sense esmicolar-se al cap de poc temps per les trifulgues internes de partit o entre els seus impulsors per la proximitat d'uns comicis: zero. L'estiu passat, el conseller Josep Huguet va alertar des de la Universitat Catalana d'Estiu que "la societat catalana castigarà els partits que trenquin la unitat per segona vegada", referint-se als qui van trencar el front comú per a la defensa de l'Estatut aprovat pel Parlament quan hagués de passar el sedàs de la capital espanyola. També a la UCE, el diputat de CiU, Quico Homs, avançava que "en els propers dies" es faria públic un acord entre el tripartit i CiU sobre una "xifra mínima irrenunciable" per donar el sí al model de finançament que suposadament el govern espanyol havia de presentar aviat.
A dia d'avui, la ciutadania desconeix si existeix aquesta xifra de consens o no. Però en cas que existeixi, de ben segur que no són els 1.200 milions d'euros que com a molt està disposat a posar sobre la taula l'executiu de Zapatero. Per tant, els partits catalans tindran un problema quan arribi el moment de dir sí o no a Madrid. Com a mínim el PSC, que haurà de decidir si s'enfronta al PSOE per primera vegada per posar per davant els interessos de Catalunya als d'Espanya. Pel que fa a ERC i ICV, caldrà veure fins a quin punt estan disposats a plantar-se amb totes les conseqüències en cas que el finançament, com tot apunta, sigui insuficient.
I finalment, la bilateralitat. Se'n recorden? Els polítics no. Però en teoria, també hi havia un front comú per defensar les relacions bilaterals Estat-Generalitat en la definició del model de finançament que ha de tenir Catalunya, que emana de l'Estatut d'Autonomia. Ara ja sabem que no només no és cosa de dos, sinó que ho és de disset, i que a més, l'Estat no té intenció de fer emprenyar cap dels seus barons -excepte els catalans que encara exerceixen de polítics a Catalunya- distribuïts pel territori espanyol. Si Chaves s'empipa, 1.200 milions d'euros pel deute històric i endavant... I si algú altre protesta per un suposat bon tracte a Catalunya, de ben segur que hi ha la manera de perjudicar els catalans una mica més per compensar. ZP té bones idees: traspassar les Rodalies però sense prou diners per donar un bon servei, posar contra les cordes la Generalitat si no regala 500 euros als ciutadans que es comprin un vehicle...
Lamentablement, a Catalunya els termes bilateralitat, front comú i xifres de consens van ser només modes estivals. I ja se sap que una flor no fa estiu.
