Els tests d'estrès financer plantejats pel Comitè de Supervisors Europeus (CEBS) van dictaminar, divendres passat, que ni Unnim ni la fusió liderada per Caixa Catalunya no superarien l'examen de solidesa si es produís una evolució molt negativa de l'economia espanyola i d'alguns vectors europeus com els tipus d'interès. En concret, perquè aquestes entitats tinguessin problemes de solvència s'hauria de registrar un creixement negatiu del PIB del 3% i l'atur s'hauria de situar en el 25%, i a més, el valor dels immobles hauria de caure un 50% i el deute públic espanyol hauria de depreciar-se una mitjana del 5% . Una situació força improbable -en economia mai no es pot dir impossible-, però que en tot cas, no només perjudicaria les caixes, sinó tota l'economia.
La notícia va generar prou alarmisme, sobretot pels titulars dels mitjans de comunicació. Però el cert és que les entitats afectades es van presentar molt serenes i segures del seu projecte.
Existeix, però, un risc real de problemes de solvència per a aquestes entitats? El risc, efectivament, hi és, però no és un risc major que per a la resta d'entitats que sí que han superat el test. s més, les entitats catalanes suspeses tindran ara accés a una segona tongada del FROB, és a dir, més crèdit de part de l'Estat, això sí, a un interès del 7%, per acabar de capitalitzar les seves entitats.
Ni Unnim ni la fusió liderada per Caixa Catalunya no deixaran els seus clients a l'estacada, ni hauran de tancar la paradeta. Senzillament, deuran més diners encara a l'Estat i hauran de moderar el seu risc durant una bona pila d'anys. Però aquestes entitats han après la lliçó dels darrers anys, i els excessos i excentricitats comeses, sobretot en el sector del totxo, difícilment apareixeran de nou en l'agenda de prioritats d'inversió d'aquestes caixes.
Però el test també ha comès un error respecte a la valoració de les caixes catalanes que convindria remarcar per a tots aquells qui ja es freguen les mans preveient el fracàs del sistema financer català. En el cas de les entitats catalanes que s'han sotmès al test d'estrès, els paràmetres establerts han descuidat una circumstància important a l'hora de valorar la situació en què podrien trobar-se aquestes entitats. La metodologia dels tests no ha tingut en compte els beneficis que comporta a mig termini una fusió, les sinergies que genera en estalvis de costos de tota mena i la seva capitalització, per exemple. De fet, les entitats fusionades han realitzat els seus tests d'estrès propis, i ambdues entitats asseguren que els escenaris en què tindrien garantida la solvència són pràcticament surrealistes.
