El govern d'Artur Mas s'enfronta a un context econòmic molt complicat. Pressionada per Madrid, que de fet, acata ordres de Brussel·les, la Generalitat està essent obligada a passar la tisora als seus pressupostos.
Fins aquí, tot correcte, tot i que pot ser discutible la profunditat de la tisorada i la direcció en què es claven les tisores. Però el ciutadà troba dificultats a l'hora de digerir altres conceptes, com la promesa electoral peti qui peti, o el que és el mateix, malgrat la crisi econòmica. Quan CiU, tot just fa un mes, anunciava la supressió de bona part de l'impost de successions, que implicarà que es deixin perdre uns 125 milions d'euros el 2011, segons els mateixos càlculs d'Economia, i 400 segons l'oposició, la justificació era crua: les promeses electorals s'han de complir, malgrat que des de Madrid reclamin retallades del 20% en el pressupost.
Des del primer dia, el govern d'Artur Mas ha apostat clarament per mesures que tenen a veure amb la política impositiva, que al seu entendre han de servir per millorar la situació d'escanyament econòmic que viu el país. Des de retirar un impost que afecta les classes mitjanes-altes, fins a una darrera proposta llançada aquest cap de setmana, que finalment ha estat desmentida, o aturada temporalment, pel mateix govern. El conseller Andreu Mas Colell deia en una entrevista a una agència de notícies que l'executiu rebaixaria en aquesta legislatura el recàrrec sobre l'IRPF autonòmic per a les rendes més altes, les que superen els 120.000 euros, que afecten unes 50.000 persones. El tripartit havia apujat aquest tram precisament per a aquestes rendes. Però en un comunicat el departament d'Economia, davant el rebombori, negava tenir cap pla ni intenció de reduir impostos, al marge del de successions, "mentre duri el procés d'ajustament de l'economia catalana".
I mentre a Catalunya les formacions s'esbatussen pels impostos, a Madrid segueixen collant, i amb la màxima actitud xulesca, recorden que no tenen cap intenció de pagar els diners que es deuen pel fons de competitivitat, els 1.400 milions d'euros que ja haurien de ser al sarró català. Com a molt aviat, arribaran el 2013, quan ja hi haurà un altre executiu espanyol. Però a banda d'aquest fons, no està de més recordar que encara hi ha liquidacions pendents del 2008 i el 2009 corresponents a la disposició addicional tercera de l'Estatut, que obliga l'Estat a invertir a Catalunya en infraestructures el mateix percentatge de PIB que aporta Catalunya a l'Estat. I amb els números ja tancats, falten 759 milions d'euros del 2008 i 129 del 2009.
