Existeix una llegenda urbana que assegura que votar en blanc és exactament el mateix que votar la llista que té més vots. És a dir, molta gent pensa que efectivament el votar en blanc significa votar el mateix partit que guanya. Res més lluny de la realitat, un vot en blanc és simplement un vot en blanc i no se suma a cap altra llista. Les candidatures tenen més o menys regidors a partir dels vots que obtinguin, i prou. Votar en blanc es pot interpretar de moltes maneres i és un tipus de vot que actualment gaudeix de cert prestigi: per exemple, i al revés que l’abstenció, les enquestes sempre donen un nivell més alt de vots en blanc del que hi acaba havent en realitat.

Podem veure a la taula com són precisament les eleccions municipals aquelles que, històricament, recullen més vots en blanc. Precisament la sorpresa del passat 1-N va ser que es va arribar a un 2% del vot en blanc, fet inèdit per unes eleccions al Parlament però que ja s'havia donat a Catalunya en les eleccions locals de 1999.

El vot nul no és un vot vàlid

Per la seva banda, els vots nuls són aquells on es vota alguna papereta de candidatures no autoritzades, s'hi fa alguna anotació o s'hi ratllen o subratllen alguns candidats. Els vots nuls no compten com a vots vàlids. Una dada curiosa: en les eleccions municipals, les llistes només poden participar en la distribució de regidors si superen el 5% dels vots vàlids emesos, és a dir, la suma de vots a candidatures més vots en blanc. En aquest sentit, des d'alguns sectors independentistes alternatius que prediquen normalment l'abstenció s'ha arribat a demanar que, per evitar que Ciudadanos entrin a l'Ajuntament de  Barcelona, es voti a algun partit minoritari o en blanc, ja que d'aquesta manera augmentaria el nombre de vots necessaris per arribar al 5%, fet que no succeiria si s'optés per l'abstenció o el vot nul.

Precisament del vot nul se'n va parlar força quan ERC va proposar-se imprimir paperetes amb alguna consigna pròpia per al referèndum de l'Estatut. Finalment, tot i que els republicans van optar pel No, més d'un elector es va quedar amb la idea i, segons expliquen els interventors, el 18-J aparegueren força paperetes nul·les (0,9% al conjunt de Catalunya, que fou xifra rècord) moltes d'elles amb proclames independentistes.

La llei d'Hondt, la culpable de tots els mals

Una altra idea força estesa és que tots els mals del sistema electoral són culpa de la Llei d'Hondt. Aquesta Llei s'utilitza en tot tipus d'eleccions a l'Estat Espanyol excepte en les eleccions al Senat, que precisament són les úniques que, d'entrada, ja no pretenen ser proporcionals. Es una llei que s'usa per repartir els escons en un sistema de representació proporcional [simulador electoral] i, comparat amb altres mètodes, garanteix una proporcionalitat prou alta. Els problemes dels nostres sistema electoral són bàsicament uns altres. D'una banda, si el nombre de diputats o regidors a elegir en una circumscripció és petit, la proporcionalitat no és gaire efectiva. Ho podem comprovar en circumscripcions amb menys de 6 diputats o, precisament ara, en les eleccions a ajuntaments molt petits.

Per altra banda, la majoria de disfuncions del sistema electoral tenen a veure amb el fet d'assignar més diputats del que tocaria proporcionalment per població en circumscripcions demogràficament febles. D'aquesta manera, si el comportament electoral de la circumscripció és diferent que el global (casos de Girona, Lleida i Tarragona a les eleccions al Parlament) poden tergiversar la proporcionalitat global. Com és sabut, en dues ocasions a Catalunya (1999, 2003), el partit que havia obtingut més vots no fou el que va obtenir més diputats.

Ni les barreres electorals -com el famós 5% de les Corts Valencianes-, ni les circumscripcions massa petites, ni la sobrerepresentació territorial tenen a veure amb la Llei d'Hondt, que és una eina prou efectiva per aconseguir que la proporció dels vots obtinguts per cada partit s'assembli a la proporció d'escons/regidors que acaben tenint. El cas de la diferència entre proporció de vots i diputats a la Diputació de Barcelona, no tenia pas res a veure amb la Llei d'Hondt, sinó amb el fet que els partits judicials fossin la circumscripció electoral.

En les properes eleccions, els municipis seran directament les circumscripcions. En els municipis mitjans i grans hi haurà una gran proporcionalitat en l'assignació d'escons. Podem observar en les següents taules que com més alt és el nombre de regidors a elegir, més proporcional resulta l'assignació d'escons. La columna de la dreta de la taula ens mostra la diferència entre el percentatge de vots i el percentatge d'escons obtinguts. Com més s'aproximi a 0 en totes les candidatures, més alta serà la proporcionalitat:

 

 

Sí que és cert que, en aquests tres municipis, les dues candidatures amb millors resultats sempre estan sobrerepresentades, però les diferències, excepte a Carme, on només es juguen 7 regidors, són gairebé irrellevants.