La setmana esportiva deixa un espectre latent d'oportunitats que s'obren per omplir buits esportius, socials i personals -l'ordre d'importància és a gust del lector. Alguns es conformen en petites grans esperances, d'altres es remeten a records infinits i dolços, els tercers s'agafen a noms propis que personificaran els èxits i els últims veuen com per fi, la "tierra prometida" ja és una realitat per on trepitjarà un futur brillant. El nou Espanyol, el retorn del Madrid galàctic, Mikel Astarloza i el record entranyable i etern per Bobby Robson copen aquesta Tribuna.
El president de l'Espanyol, Daniel Sanchez Llibre, fidel a la seva cita diària amb la loquacitat personalíssima que l'acompanya, ja fa temps que parla del nou estadi com de la "tierra prometida" del club. L'Espanyol -enhorabona- ja té estadi, una meravella, una nova casa, una olla a pressió, el sender per on ha de passar un futur esperançador -això diuen. El que és cert és que l'efecte moral del nou estadi és revitalitzador en molts aspectes. I ha de servir de càrrega moral per consolidar projectes esportius -ara sí- seriosos i alhora permetre el club ocupar un espai vital dins la societat catalana que perfectament pot abastar. El gir catalanista dels últims anys ha deixat enrere antics estigmes però el club no ha fet net en alguns aspectes -la presència dels Brigadas', sens dubte, és una rèmora important. El nou estadi sembla que és una bona excusa per acabar de fer aquest pas endavant.
Sembla que el cas de l'Espanyol i el seu nou estadi és el més sòlid a l'hora de jugar amb futures il·lusions. Però la setmana ha despertat d'altres inquietuds i l'última a aparèixer respon a la ja anunciada en aquestes línies "culeritis aguda" que pateixen a Madrid alguns mitjans. Ara, per mantenir la línia de magnificència, el fitxatge de Xabi Alonso respon a un somni del jugador basc -per cert, fill de Perico Alonso, exjugador del Barça- i que serà, a més, "el director de la superproducción de Florentino Pérez". Com se'n diu d'això? Sobradisme'? Pedanteria? Xuleria? Falta de respecte a la resta? Resumint, és la il·lusió disfressada de por a un nou fracàs.
Hi ha, però, d'altres tipus d'il·lusions esportives. Són les que somien en recuperar temps passats, sempre millors, en mantenir viu el record d'allò que va fer gaudir. A Mikel Astarloza li ha caigut el cel al damunt. Fa uns dies era l'home més feliç del món després de guanyar una etapa al Tour "i a sobre, com a basc, ho he aconseguit amb l'equip del meu país, l'Euskaltel". Ara l'hi han comunicat que va donar positiu per EPO en un control realitzat abans del Tour. Ell jura i perjura que és innocent. I que arribarà fins el final amb la il·lusió de demostrar que tot plegat és un error.
Ah, sí, faltava parlar de Bobby Robson, perdó, sir Bobby Robson. A "l'avi" Robson tots els culers contemporanis el recordaran amb un afecte especial. També molts aficionats al futbol. Robson va morir divendres passat. Sense grans pretensions, aquestes línies senzillament serveixen com a record per un dels homes més entranyables del futbol i que, gràcies a la seva actitud, va ajudar a desdramatitzar tantes i tantes situacions que sovint, entre tots, traiem de mare.
