Acostumats a transformar en or tot allò que toquen, a la casa blanca no se'n saben avenir de veure-ho tot tant negre. Les desgràcies se li acumulen al soci del Reial Madrid. El club ha perdut el nord perquè no sap on trobar el "señorío" del qual tant n'ha "fardat" històricament. Per ara, sembla que el problema rau més en les formes que no pas en el fons, però quan s'alteri l'ordre dels productes, i el fons passi a ser l'eix del problema, la crisi blanca no tindrà aturador.

 

  I és que, esportivament, el problema ara mateix és més superficial que profund. Econòmicament, tot plegat queda emmascarat amb la mirada esbiaixada cap a la crisi mundial. I socialment, fins ara les amenaces, els rumors o els globus sonda ocupen més portades que no pas els fets reals. Però tot aquest sac d'arguments en construcció que comença a fer pudor és tema de tertúlia preocupant entre els aficionats merengues. Aquesta Tribuna ha girat l'esquena al camp i xafardeja en el que seria una de tantes discussions als vomitoris del Santiago Bernabéu.

  Tercer a la lliga a només dos punts del Barça i segon al seu grup de la Lliga de Campions i amb la classificació perfectament a l'abast, la situació esportiva de l'equip no hauria de preocupar. Però la Juventus i l'Almeria han destapat les últimes vergonyes blanques. s a dir, amb poca consistència defensiva -21 gols en contra en 15 partits entre lliga, copa i Champions- "San Casillas" ha perdut la canonització i conseqüentment l'equip ha llençat a la deriva el seu principal signe identitari. Perquè l'altre, la fiabilitat de Van Nistelrooy, no sap on buscar-se per les lesions de l'holandès -el club aquesta temporada ha decidit no informar sobre les lesions dels seus jugadors.

  Al Madrid no saben si buscar un altre golejador, fa uns mesos Robben reclamava un extrem, Sergio Ramos peca en públic, Raul fa temps que no és Raul i Robinho... ah!, és a Manchester. Des que Calderón és president els fitxatges sumen més fracassos que alegries i les carbasses -no per carbasses sinó per ser públiques- han estat sonades. Tot plegat, un projecte esportiu sense consistència.

  I si esportivament l'equip falla, ja se sap que en el futbol de seguida apareixen els draps bruts. I el Madrid necessita tallar la mala imatge al camp perquè de brases que volen atiar el foc n'hi ha moltes. Les queixes sense fonament als àrbitres deixen Mijatovic, Calderón i Schuster com a ninots fàcils de caricaturitzar. Això quan el montenegrí i l'entrenador alemany no es tiren els plats pel cap perquè no es suporten. Mentrestant, sir Alex Ferguson, entrenador del Manchester United, encara enrogit per l'intent de fitxatge de Cristiano Ronaldo, aixeca estores històriques i recorda el binomi Franco-Reial Madrid que alguns -encara més desvergonyits- s'afanyen a negar.

  Ramon Calderón ofega les penes pagant els luxes, diuen, amb la targeta "or" del club. Amb tot això, els aspirants a la presidència encara riuen veient aplanar-se el camí cap al tro blanc. Florentino Pérez, sense fer res, ja té mitja campanya feta i fins i tot apareix l'ombra de... José Maria Aznar! I per si no n'hi ha prou, s'aixequen veus que imploren que el club faci pública, d'una vegada, la suposada lamentable situació econòmica.

  Calderón, és clar, nega tots aquests detalls que carreguen de dinamita els vomitoris. Però atents! Quan les coses peten, diu la tradició que el primer a caure és l'entrenador -Schuster-, segon, el secretari tècnic -Mijatovic- i tercer, el president - Calderón. Després, començar de nou. La graella de sortida ja està dibuixada i amb els protagonistes als seus llocs. Ara bé, aquesta Tribuna prefereix veure-ho de lluny. Perquè si ens demanen "¿De dónde es? ¿De dónde viene?" tindran tota la raó. Millor que s'ho facin ells...