Hem viscut un estiu en què Espanya s'ha afegit una capa de  vernís de país guanyador gràcies a l'extraordinària primera generació d'esportistes d'elit que no han espatllat. A més, els Nadal, Gasol, Iker Casillas, Xavi Hernández estan profundament compromesos amb la idea d'Espanya. I ho mostren desacomplexadament a cada oportunitat que tenen.
Simultàniament, hem vist que Oleguer Presas ha fugit a l'Ajax d'Amsterdam enmig d'un silenci decebedor que ens deixa desputllats com a país. O com a país amb capacitat de resistir envestides mediàtiques. No. Aquest no és un article per defensar que el jugador de Sabadell havia de quedar-se a Can Barça.

 Els motius tècnics i personals se'ls sap cadasqú. Es tracta d'un lament per la poca protecció que els mitjans, les institucions i la societat civil catalans han pogut donar a un esportista que ha estat insultat i escridassat a tots els Camps d'Espanya. I esquarterat mediàticament per la caverna.

 Fa l'efecte que han aplicat a Oleguer Presas un càstig exemplar per evitar temptacions futures d'altres esportistes sensibilitzats. Que ningú s'atreveixi a fer res diferent a militar en l'espanyolisme o instal.lar-se en el discurs políticament correcte. I si no, mireu com Bojan ha fet una barreja de les dues opcions després d'haver rebut la primera dosi de pressió en haver renunciat a l'Eurocopa amb Espanya.