La Copa d'Europa té mística. s cert que ara s'anomena Lliga de Campions i que s'ha convertit en un negoci absolut. Però tot i així té mística. Resisteix a la fredor i rigidesa dels diners i la mercadotècnia -que en té, i molta- i manté l'encant dels romàntics, dels gols per recordar, dels equips de llegenda, d'èpoques passades i glorioses. Fins i tot, el nou i modern himne de la competició, provoca calfreds quan sona en un estadi a vessar. El Barça -"més que un club"- només en té dues (aquest article està escrit abans de la resolució de l'eliminatòria entre els blaugranes i el Lió) i Joan Laporta, després de la final de París, va assegurar que "una tercera Lliga de Campions eliminaria urgències històriques". Però el president del Barça no es pot queixar. La complexitat de guanyar-la ho demostra el fet que des del 1990 cap equip repeteix títol. I entremig, col·lecció d'històries profundes, d'amor i odi, de llàgrimes i consòls. I records, tants records. Tan sols cal mirar 30 anys enrere...
Aquella temporada, la 1978/79, la Copa d'Europa la va guanyar el Nottingham Forest. Shilton, Anderson, Lloyd, Burns, Clark, Francis, McGovern, Bowyer, Robertson, Woodcock i Birtles. Aquests són els 11 noms que van passar a la història del Forest. Malgrat la tirada de memòria que qualsevol aficionat del Forest sabria recitar, hi falten dos noms, possiblement dels més importants: Brian Clough i Archie Gemmill. Mister Clough era l'entrenador d'aquell fet miraculós i Gemmill, el menut esquerrà, un dels millors jugadors de l'equip. Clough va fer gran el Forest. El 1977 el va fer pujar a la primera divisió anglesa. Al 1978 el va fer campió de lliga. Al 1979 el va fer campió d'Europa. I al 1980 va repetir com a campió d'Europa. El Forest té 2 Copes d'Europa i només una lliga, un fet únic.
Archie Gemmill, per la seva part, ha passat a la història pel magnífic i inútil gol que va marcar contra Holanda al Mundial del 1978. Abans però, al 1970, Gemmill jugava al Preston North End i Mister Clough, llavors entrenador del Derby County el va voler fitxar. Gemmill va rebutjar la oferta i Clough li va dir que molt bé, però que dormiria davant de casa seva fins que fitxés. L'endemà al matí, Clough amb calçotets -finalment va passar la nit a casa de Gemmill convidat per la dona del jugador- va aconseguir que Gemmill fitxés pel seu equip. Aquí va començar el binomi Clough-Gemmill que va recollir èxits al Derby, primer, i al Nottingham, després. Gemmill però, i per culpa d'una lesió prèvia, no va jugar la final de la Copa d'Europa del 1979, la primera del Forest. El jugador escocès tenia la promesa del seu entrenador de fer-lo jugar. Aquella decisió el va colpir i sempre ha reconegut que mai va celebrar la victòria històrica dels seus companys.
A Nottingham ningú reclama una tercera Copa d'Europa. Amb molt menys en tindrien prou. Potser es conformarien amb tornar a veure l'equip a la primera divisió -ara deambula per la segona categoria. O potser n'hi hauria prou amb l'alegria de Gemmill pel títol europeu. O amb un millor final per Mister Clough, abocat a l'alcohol els últims anys i mort al 2004. O amb una història menys exitosa però menys tràgica. Al 1989, en una semifinal de Copa a Hillsborough van morir 96 aficionats del Liverpool -el seu rival aquell diamaleït- després d'un allau humà. En qualsevol cas, la Copa d'Europa sempre amagarà darrere seu els noms de Clough, Gemmill i Notthingham, sense res a envejar a l'Ajax de Cruyff, al Madrid de les 5 Copes, al Bayern de Beckenbauer, al Milan de Sacchi, al Liverpool de Dalglish i Sounness. I qui sap si algun dia el Barça de Guardiola...
