L'acord entre el Barça i Qatar Foundation suposarà un ingrés descomunal a les arques de l'entitat, però també implicarà renunciar a un dels trets distintius: "Més que un club". L'ull mediàtic del debat està un pèl desviat, però.

Aquest s'ha focalitzat en una sola qüestió, la conveniència de patrocinar Qatar Foundation, un lobby empresarial d'esponsorització del país àrab. En el fons, la pregunta que cal fer-se és si el Barça ha de lluir publicitat a la samarreta. Un dels grans arguments dels defensors del patrocini és que la situació econòmica global obliga a fer-ho. Que el Barça ha de competir en igualtat de condicions que la resta de grans clubs europeus i que renunciar a aquests diners suposa, a la llarga, deixar de ser competitius: publicitar o morir.

Davant d'això, hi ha dues coses a dir. La primera, que el fenòmen de la publicitat al món del futbol comença, o millor dit s'estableix, als darrers 30 anys. I és en aquest període quan l'èxit esportiu del club es troba en el seu punt més àlgid. I la segona, que el Futbol Club Barcelona té 111 anys d'història. En tot aquest temps, ha estat competitiu, punter, sense haver de portar mai res a la samarreta. Per què ara, que es troba en el seu millor moment, que és el club guanyador, mediàtic i l'equip preciós, hauria de patrocinar?

L'absència de publicitat és un dels trets distintius del "Més que un club". La democratització de l'entitat, la representativitat d'un país o l'oposició al poder espanyol, en són d'altres. I no tenen preu. Són el que fan que la gent se senti part del club, no només de l'equip. Com deia Montalbán, "Barça is different", i això ha de ser innegociable. Ara bé, centrar el debat en si Qatar és un bon patrocinador o no, és desviar el xut.

D'entrada, perquè en el món actual, res no és impecable i tot està sota sospita. Però també perquè, si s'accepta posar publicitat, i garantint sempre uns valors ètics mínims, aleshores anem al millor postor, al que més paga. I en aquest cas, és Qatar: és el petroli.