El Barça busca aquesta temporada un èxit històric, el triplet que tant anhel desperta. De moment, l'equip ja té al sac la Copa i la Lliga. I el dia 27, final de la Lliga de Campions. Sort en tenim que el Barça és tant superior que ningú aconsegueix qüestionar o embrutar el que està fent l'equip català.
Les campanyes mediàtiques engegades des de Madrid no han fet trontollar la trajectòria de l'equip de Guardiola. El Barça, fins ara, ha estat superior, elegant, educat, atractiu i humil. I mal que pesi a alguns, o molts, serà un equip històric que, per postres, guanya títols. La guerra bruta però -la de la manipulació informativa- ha viscut un capítol més a València.
Hi ha una forma de no parlar dels èxits del Barça actual: desviant l'atenció. Igual que es fa amb els problemes d'estat, tan sols falta crear una cortina de fum, exagerar problemes menors per no parlar del que realment passa. I a determinats grups periodístics els han faltat línies per destacar les botifarres de Touré i, sobretot, la xiulada a la sortida del rei i a l'himne espanyol. I què s'esperaven! No fotem! Ara tothom s'escandalitza amb la xiulada -històrica d'altra banda- a l'himne espanyol. Senyores, senyors, que jugaven l'Athletic Club i el Barça. Saben d'on vénen aquests dos clubs? Coneixen la seva història? I la seva idiosincràcia? I el sentiment -no només esportiu- que representen?
No, no són preguntes vàcues. Tothom en coneix la resposta. I tothom les sabia abans de la final de Copa. s més, aquesta Tribuna està absolutament convençuda que si es fa una enquesta abans de la final preguntant què passarà durant l'himne espanyol, un percentatge altíssim de respostes -a Catalunya, Euskal Herria i la resta de l'estat espanyol- hauria apostat per una xiulada monumental. I ara es posen les mans al cap? Ens amenacen, des d'allà, que no barregem esport i política. S'han mirat al mirall? Però és clar, aquest pretext va molt bé per tapar les misèries d'alguns aquesta temporada i, anant més enllà, per no parlar, ni que sigui només per uns minuts, de trobar sortides reals a la crisi econòmica, a la corrupció política o a llistes electorals impugnades.
Una altra cosa és el cas de Televisió Espanyola. Des del mateix racó on ens demanen que no barregem esport i política. s un cas més de manipulació informativa. Un cas flagrant que acaba com acaben aquestes coses; destitució del cap d'esports de RTVE, Julian Reyes. A Shakespeare se li atribueix la cita que diu que "la vida és una gran obra de teatre". Després de la funció de la final de Copa, amb un partit de futbol com a eix principal, a algú se li va escapar la mà. Perquè aquells que en les seves cròniques de l'endemà parlen de "lamentable actitud la de una parte de los aficionados (...) no se merecían esta copa por los silbidos al himno español (...) el respeto se lo dejaron en sus respectivas comunidades autónomas". s clar, ja han colat la falqueta de les "comunidades autónomas". No cal ser molt perspicaç per analitzar un discurs que, clarament, esdevé polític.
No obstant, el que es va viure a València va ser una festa entre dues aficions amb molts punts en comú. S'ha netejat la imatge de la final del 1984, la de les clatellades entre l'Athletic i el Barça. Allò ja queda molt lluny. I és que, estava escrit, a València havia de passar el que ja va denunciar Chendo després de perdre una final de Copa contra el Barça: "aquest Copa l'ha guanyat un equip que no és espanyol". Com no havia d'acabar bé? Resumint, el Barça ja en té dues al sac. I ara, camí de la tercera. Perquè, tal com s'ha demostrat aquesta temporada, no només de títols viu el culé, sinó que el camí també és important. I el d'ara acaba a Roma.
