Sandro Rosell és el nou president del Barça després d'una victòria molt àmplia i contundent però també sorprenent. Perquè Rosell representa l'antítesi personal a Laporta i votar Rosell vol dir oblidar-se del president que ha generat el millor Barça de la història. Justificar la victòria del nou president només per buscar un relleu clar a Laporta, però, no és una lectura correcte.

La "pallissa" de Sandro Rosell s'explica per arguments diversos però que poden intercanviar-se en el grau d'importància. I és que resulta difícil comprendre els resultats obtinguts sense valorar l'enorme treball des de l'ombra que Rosell i la seva gent han gestat en els últims anys, sense desgastar-se, sense aparèixer al primer pla, però esquitxant la seva etiqueta en l'opinió pública. De tots els candidats, Rosell ha treballat durant anys mentre que els altres ho han fet durant mesos o setmanes. En aquest sentit, el nou president del Barça s'ha aprofitat del treball "extra" que li han brindat molts grups de comunicació. Perquè és innegable la complicitat -interessada o no- de bona part de la relació dels mitjans del país.

La victòria de Rosell, a més, es justifica en el poc desgast rebut durant la campanya. Tret del "cas Brasil" i alguns atacs directes d'Ingla, Rosell ha viscut força tranquil fins i tot en els debats cara a cara entre tots els candidats. El nou president ha fet els seus mèrits per guanyar les eleccions. Ha sostingut un model propi -amb poques variables respecte l'anterior tot i que absolutament distant pels personatges que l'interpreten- i ha mostrat una personalitat destacada. I és en això en que s'apropa a Laporta. Sandro Rosell com a nom té pes. I ha quedat demostrat que el "laportisme" sense Laporta no existeix. Perquè el relleu, l'opció continuista, no ha existit de forma real en cap moment.