El Chelsea, aquell equip que ha impressionat el món del futbol els últims anys, el projecte multimilionari per esdevenir un dels grans, mostra símptomes d'esgotament. I el més preocupant pels seus seguidors és que el diagnòstic afecta a les diferents àrees, l'esportiva, l'econòmica i la social o de projecció. Curiosament, l'última senyal és la menys contrastada però potser la més significativa. Aquest rumor apunta a la possibilitat que Roman Abramovitx estudiï la possibilitat de vendre el club a un grup d'inversors àrabs. El magnat rus ho ha desmentit però és evident que ni la butxaca d'Abramovitx és la que era, ni que la joguina que suposava per ell gaudir d'un club de futbol li regala tantes alegries.
El projecte que havia dissenyat Abramovitx amb Mourinho i Arnesen al capdavant va patir la temporada passada una forta davallada amb la destitució de l'entrenador portuguès. El seu relleu, l'israelià Avram Grant, va aprofitar l'embranzida que li quedava a l'equip per fer-lo arribar amb garanties fins el final. L'equip però, va quedar segon a la lliga i va perdre la final de la Lliga de Campions contra un dels grans rivals, el Manchester United. Un final apoteòsicament negatiu per un projecte que hauria pogut ser meravellós o un punt i seguit del gran Chelsea? La sensació és clarament la d'una oportunitat històrica que s'ha esfumat i que marcarà el futur del club. I la resposta a aquesta pregunta dibuixarà el mapa dels grans clubs europeus els pròxims anys o mostrarà que, com en tantes altres ocasions, només amb diners no es construeix una base prou sòlida per ser gran en el món de l'esport. Es mantindrà el Chelsea en aquesta elit europea? Ara per ara, el panorama es desvia lleugerament cap a la caiguda de l'imperi.
Abramovitx ja no és el propietari més ric de la Premier. Això no hauria de ser sinònim de decaiguda si no fos perquè, per exemple, el Manchester City ja li discuteix els fitxatges. A més, els blues' ja no fitxen tot el que volen. Les negatives els últims mesos han estat considerables i els fitxatges que han arribat ni de tros s'acosten a les bombes informatives que ens havien acostumat temps enrere. Però el mal no es queda a fora. Dels jugadors que el club té en nòmina, tant identificats amb el projecte en l'època de Mourinho, n'hi ha que volen marxar -per exemple Drogba-. Els que encara simbolitzen el club viuen lluny del seu millor moment de forma -el cas de John Terry, el capità, és prou significatiu-. I la resta, entre lesionats i fitxatges poc efectius -aquí hi entren Shevchenko o Deco-, es reparteixen els dorsals que queden. Els rivals, especialment el Liverpool i el Manchester United, se'l miren per sobre l'espatlla sabent que la seva consistència històrica els dóna avantatge en moments així.
Ara és el moment que jugadors, tècnics i propietari del Chelsea demostrin si l'equip, el club, s'agafa a l'oligarquia del futbol anglès i europeu amb el mateix desvergonyiment que hi va entrar poques temporades enrere o bé si queden fora d'aquest poder. En resum, han de demostrar que les capacitats futbolístiques estan per sobre de si es tanca o s'obre l'aixeta del gas. Aquesta temporada és importantíssima, segurament de les més important del Chelsea contemporani -i per extensió, d'un model de club esportiu-. El resultat final marcarà el futur immediat d'un club que viu massa hipotecat dels canvis d'humor, o de butxaca, del seu propietari.
