La setmana esportiva s'obre amb un altre cas que ens obliga a fregar-nos els ulls per comprovar que no ens movem dins un malson. L'atleta -o ex atleta- nordamericà Tim Montgomery reconeix que va guanyar dopat la medalla d'or del relleu 4x100 als Jocs de Sidney. Lamentable. Un cop més. Aquell setembre del 2000, la també atleta nordamericana i ex parella sentimental de Montgomery, Marion Jones, va guanyar 5 medalles. Totes -3 d'or i 2 de bronze- aconseguides amb l'ajuda del dopatge. En els mateixos Jocs, Antonio Pettigrew, membre de l'equip nordamericà dels 4x400, va córrer dopat la final olímpica. El seu equip guanyà l'or però hagué de tornar el premi per haver fet trampa. Amb la confessió de Montgomery sembla que es tanca el gran cercle alimentat pels Laboratoris Balco, centre d'abastament de dopatge a atletes d'alt nivell i que supera la dotzena de professionals implicats.
La confessió de Montgomery arriba des de la presó. I és que l''exrecordman' mundial dels 100 metres està complint una pena de 9 anys de presó per distribució d'heroïna i frau bancari. Vaja, res a veure amb el que hauria de ser un atleta de primer nivell. Dels que diuen que han de ser un mirall pels joves. No obstant, el tòpic -aquest del mirall pels joves-, s'hauria de revisar profundament. En els últims dies hem llegit com el ciclista Bernhard Kohl ha anunciat que recorrerà al TAS la sanció de dos anys que li han imposat per consum de CERA -l'EPO de tercera generació. Kohl, tercer classificat final i guanyador de la muntanya de l'últim Tour, segueix el procediment habitual en aquests casos. Sanció, recórrer on sigui possible i preparar-se de nou per a la competició. El mateix camí pel qual ha optat recentment Riccardo Riccó. I tants d'altres. I en tants esports.
El debat ja no es centra en si tothom té dret a equivocar-se, a reeducar-se, a reinserir-se, a gaudir d'una segona oportunitat. Sí, tot això sí. Però l'opció del dopatge en l'esport d'elit ja és reincident, és sistemàtic i això, automàticament, qüestiona el model. El més preocupant de tot plegat és que ja no ens sorprèn. Passar unes setmanes sense notícies d'escàndols per dopatge seria estranyament inhabitual. Formen part de l'agenda periodística. I és que a la llista dels Jordan, Comaneci, Bubka, Pelé, Navratilova, Nicklaus o Gebresselassie hi hem d'afegir noms funestos com Balco, Operació Port o Festina per entendre l'esport contemporani. I això ens hauria de preocupar a tots perquè el mirall pels joves es va deformant.
