Al final la coartada culé amb transfons antimonàrquic tramada per la família del jove marroquí Iassin Belassal ha caigut com un castell de cartes, sempre de base fràgil. El Barça, sabent els detalls de la trapellada del jove, s'ha retirat del cas sentint-se mig enganyat i mig avergonyit. Des d'un primer moment l'atenció mediàtica en relació a aquest cas ha estat desmesurada. Perquè és innegable que Belassal ha tingut línies de diaris i minuts de ràdio i televisió per la "implicació" culé i no pas per la denúncia que suposa el ridícul concepte "d'injúria a la corona". Ara, com que no hi ha Barça, tots plegats ens desentendrem del futur del jove marroquí i com les cartes que cauen, el seu cas desapareixerà de l'agenda dels mitjans.
No voldria pas atrevir-me a assegurar que el problema real és la corona i la finor que implica qüestionar el seu status. No, que va, ni molt menys! En qualsevol cas, tenim davant un cas -o intent- de mostra solidària que ens arriba des de l'esport. No és l'únic i com que creiem que el fons de "l'afer Belassal" val la pena, aquesta Tribuna farà un tomb per algunes gestes solidàries de l'esport.
I això que no és molt freqüent topar amb històries solidàries d'aquelles que travessen el sedàs del "políticament correcte". Pocs són els que s'atreveixen, però la repercussió és sempre de conseqüències il·limitades. Aquí presentem 4 històries de diferent abast marcades pel seu propi context històric. Efemèridament començant, s'han celebrat fa pocs dies els 40 anys d'un gest històric en el moviment olímpic. Als Jocs de Mèxic 1968 els nordamericans Tommie Smith i John Carlos, primer i tercer respectivament a la final dels 200 metres llisos, van denunciar la problemàtica racial existent als Estats Units. Smith i Carlos, afroamericans, van recollir les medalles descalços, amb el puny enlaire amb un guant negre i abaixant el cap mentre sonava l'himne del seu país. Aquella imatge que simbolitzava el "Black Power" va condemnar els dos atletes simpatitzants de Malcolm X a ser expulsats de l'equip olímpic, a tornar al seu país i a patir la marginació social.
Fa més d'11 anys, el 20 març del 1997 el davanter anglès Robbie Fowler va ser protagonista. Aquell dia es jugava a Anfield Road el partit de tornada dels quarts de final de la Recopa d'Europa entre el Liverpool i el Brann noruec. Després de marcar un dels gols, Fowler va dirigir-se als seus aficionats, va aixecar-se la samarreta i a sota n'hi duia una altra amb una inscripció de suport als "Merseyside Dockers", els carregadors del port de Liverpool. Aquella setmana havien acomiadat 500 treballadors de les drassanes i el davanter va voler recordar els seus orígens amb un gest solidari. La UEFA el va sancionar amb 2.000 francs suïssos de l'època. Anys més tard, també en futbol, el 30 de maig del 2004, a l'estadi Helmántico es van enfrontar el Salamanca i el Polideportivo Ejido en un partit de la segona divisió. El president del club castellà, a propòsit de l'ajuntament -un dels mecenes- proposa que els jugadors surtin al camp lluint una pancarta: "Por la unidad del archivo. Para que nada se pierda". Tot i que cap d'ells era castellà, els jugadors del Salamanca van aguantar la pancarta. Tots excepte un, el català Gerard Escoda, "vaig fer el que em va dictar el cor i tothom m'ha respectat". El futbol català ha viscut també els gestos favorables d'Oleguer Presas respecte diferents col·lectius de lluita social i política.
D'una altra consideració és la implicació del ciclista nordamericà Lance Armstrong en la lluita contra el càncer. A l'octubre del 1996 a Armstrong li van diagnosticar un càncer testicular amb metàstasis pulmonars i cerebrals. Va estar dos anys de baixa però va tornar al ciclisme professional per convertir-se en un dels millors de la història. Retirat al 2005 després de guanyar 7 Tours consecutius, Lance Armstrong ja ha anunciat els plans per a la pròxima temporada, en la que tornarà a la competició amb un objectiu principal: difondre el seu missatge de lluita contra el càncer. Ja fa 11 anys que la Lance Armstrong Foundation (LAF) treballa per donar suport als malalts de càncer. Des de llavors el ciclista participa en inciatives per recollir fons per la Fundació. L'última, tornar a competir sense cobrar però lluint el nom de la LAF al mallot del seu equip.
Tot i així, els organismes que regeixen l'esport mundial no es cansen d'amenaçar amb sancions tots aquells clubs o esportistes que mostrin gestos o missatges polítics que es desvien del camí dibuixat. A vegades són protagonistes anònims, d'altres són grans estrelles. Però aquests esportistes deixen petjada en el camí per la seva valentia i personalitat. Per "solidaritat reial", com amb Belassal, aquesta Tribuna -sense vestir-se de curt- també mostra la seva solidaritat amb els 16+2 joves catalans que han passat per l'Audiència acusats de cremar fotos del rei.
