La primera, que en un ambient digne de la capital de l'Imperi, el joc no tractava sobre la pilota. Mentre aquesta volava, rebotada, d'un cantó cap a un altre, les cosses, trepitjades, puntades de peu i cops de colze, eren l'epicentre del joc. Pels jugadors i pels aficionats. Cada pam de terreny es guanya allunyant el rival. I la gent ho valora. Al cap i a la fi, en un clàssic romano l'únic que compta és superar els contraris. És la cultura futbolística italiana.

Per això, a Luis Enrique, tècnic de la Roma, li surt la feina per les orelles. Perquè la seva proposta és contracultural. No ha de modificar hàbits, fer retocs o re ubicar posicions. Ha de canviar la mentalitat, la cultura, la manera de veure la vida i el futbol, no només dels seus jugadors, sinó de tota una institució i una societat orgullosa del seu caràcter. Ara per ara, Roma no entén el seu futbol.

La segona reflexió, és per a Bojan Krkic. Veient el partit, a un només li podia venir al cap el sobrenom de noi de Linyola. Primer, perquè el joc de Bojan no està fet per aquest partit. Ell mai ha estat un jugador d'anar al xoc, de bregar, de buscar el contacte, més aviat tot el contrari. Ahir Bojan defugia els rivals, evitava les cosses i també la pilota. Semblava un noi en un joc d'homes bruts, deixats, amb barba i cicatrius a la cara i per tot el cos.

Una manera de fer, la de Bojan, que contrasta radicalment amb la de l'exespanyolista Osvaldo. El somriure que dibuixava el seu rostre durant tot el partit era l'exemplificació perfecta del que passava pel seu cap. Gaudia com un vedell. Treia els colzes, donava puntades i s'encarava amb tothom. Perseguia cada pilota només perquè la tenia un rival. I no importava que l'àrbitre ja hagués aturat el joc.  El seu partit seguia en marxa. L'italoargentí va marcar. Ja tenia l'excusa perfecte per fer allò en que pensava des que va arribar a Roma. Va acostar-se cap a la graderia rival, va guinyar l'ull al gran capitano Totti, i va mostrar orgullós el missatge que duia sota la samarreta: "Jo també us he fotut".