Convindrem tots que l'actual és la millor època de la història del Barça. Ho diu Joan Laporta però també ho diuen les estadístiques i els intangibles. Passejar pel món, pels culers, és ara un orgull. I tenint en compte que el club venia d'on venia, a la situació actual s'hi ha arribat gràcies a la gestió del club que n'ha fet la junta encapçalada per Joan Laporta. Una manera de fer, una política, que bé podria batejar-se com el laportisme.
Ara bé: ¿com s'explica que, malgrat l'èxit, la figura del president del Barça generi tant controvèrsia, animadversió i crítiques? La idiosincràcia del club -el més que un club- no resol per si sol aquest enigma. L'equació no surt. Aquí alguna cosa no quadra. s per tant, que el laportisme i Joan Laporta no representen necessàriament el mateix. I això vol dir que es pot ser laportista sense adorar al mateix temps el president blaugrana.
Aquesta és una conclusió molt escaient per a una època preelectoral. I més tenint en compte que, dels aspirants a la presidència del Barça d'aquí uns mesos, hi ha moltes possibilitats que dos noms propis surtin de la junta que actualment acompanya Joan Laporta. Podem interpretar que Godall i Ferrer -pressumptes candidats- parteixen amb l'avantatge que suposa l'etiqueta del laportisme. Malauradament per ells, però, aquesta no serà una condició exclusiva. Sandro Rossell, Ferran Soriano i Agustí Benedito -molt probablement completaran l'arc electoral- també arrosseguen per les seves venes gens de la política laportista.
I precisament aquests tres van acabar allunyant-se de la primera línia del club per discrepàncies amb la figura de Laporta. Això els jugarà a favor? Quina interpretació en farà l'electorat? En els debats dels pròxims mesos veurem el grau real d'influència de Laporta en unes eleccions -les pròximes- en les que ell ja no tindrà un paper protagonista.
Resumint: Seguir a grans trets la línia de la política "laportista" -coherència esportiva, sanejament econòmic, rebuig dels violents, pedrera, catalanisme,...- hauria de ser garantia d'èxit. Actuar com ha fet Laporta en ocasions desencertades -"al loro", el numeret de l'aeroport i de la llotja d'Old Trafford, flirteig amb la política, "l'imbècil" més famós dels últims dies, la violència verbal...- no ajuda. Sintetitzant: s possible ser laportista sense Laporta. Fins i tot, necessari.
